El futur dels mitjans de comunicació és incert, però el periodisme continuarà essent imprescindible

El periodisme, com totes les activitats professionals, es va adaptant a les circumstàncies i a les transformacions socials. No vull parlar que avui vivim una època de transició, perquè coincideixo amb Josep Pla quan afirma que “estic disposat a acceptar l’època de transició sempre que prèviament acordem que aquesta època va començar amb Adam i Eva”. El periodisme evoluciona des que el 1792 va aparèixer el Diario de Barcelona. Prescindint de noms que només trobem en la història com La Veu de Catalunya, El Correo Catalán, Tele Expres i d’altres. Quan el periodisme comença, tímidament, a agafar embranzida, les notícies arribaven per la ràdio i per la premsa escrita. A la premsa esportiva primer les entitats s’adrecen als seus socis mitjançant butlletins, la majoria dels quals, amb el pas del temps, s’agrupen en un mitjà que els serveix de portaveu: Los Deportes, que parlava d’esgrima, ciclisme, automobilisme... i després de futbol. Ja molt entrat el segle XX, els informatius radiofònics eren l’aperitiu de la notícia que els mitjans escrits ens detallaven. El problema era el franquisme, que maquillava la realitat, millor dit, enclotava la veritat per explicar les falsedats que li convenien. Però en clau positiva, la ràdio era immediatesa i els diaris s’esplaiaven en literatura i en grafisme. L’arribava de la televisió modificaria les coses, però no massa. De fet, els primers anys la televisió oferia informatius radiofònics en imatges. Era un mitjà nou i els professionals van haver de formar-se tot treballant. Fins després de la dictadura no van aparèixer les televisions privades, que amb l’entrebanc de les pretensions econòmiques i polítiques dels seus propietaris oferien uns informatius més propers a la realitat. La premsa escrita tenia milions d’incondicionals. Si les revistes dites del cor com Hola o Garbo captaven una determinada audiència, van aparèixer setmanaris com Interviú, que va arribar a superar el milió d’exemplars venuts cada setmana compartint la investigació periodística i les imatges eròtiques que la dictadura havia prohibit moltes dècades. Eren els temps en què trobaves un punt de venda de premsa a cada cantonada, perquè al final del franquisme la premsa escrita va deixar de ser un pamflet polític per esdevenir mitjans alliberats de la censura que els havia massacrat. Algunes redaccions no abandonaren el règim feixista, però existia alguna premsa independent de veritat. Amb el pas dels anys aquesta independència es va haver d’amotllar a les condicions de les empreses periodístiques que sorgien a l’empara de les diverses formacions polítiques que s’anaven consolidant. La resposta del mercat publicitari era espectacular. Les empreses, els comerciants, les entitats havien trobat la manera d’arribar al gran públic. Per rar que pugui semblar avui, una de les potes (d’acord, no essencials) de l’èxit d’aquella premsa eren els anuncis per paraules, que esdevenien un complement ideal per aquells mitjans triomfadors. Eren els tuïts d’ara? En l’àmbit comarcal passava més o menys el mateix. Durant el franquisme els fidels al règim tenien les seves pròpies publicacions. El nivell de qualitat era molt baix perquè els seus promotors en tenien prou intentant imposar els missatges, tot i que en reduir el límit territorial la mentida topava amb el coneixement que tenia el carrer de la veritat de les coses. A finals dels 70 van aparèixer els mitjans de comunicació locals escrits ja lliures, i de manera molt modesta primer, les televisions locals. La premsa comarcal no va reduir les vendes de diaris, era el complement perfecte. L’arribada de les xarxes socials provoca el canvi. És cert que les noves tecnologies faciliten la millora i la consolidació de les televisions locals, però les vendes de la premsa escrita començaren una davallada que es fa palès en la reducció de feina de les rotatives i en la desaparició de la majoria dels punts de venda. La realitat ens indica que les xarxes han modificat els costums dels lectors. El paper va de baixa; els joves que arriben al mercat no opten per la premsa impresa com feien els seus pares o avis. El problema és que les xarxes socials són massa superficials. Hem passat de tenir totes les dades d’un fet que ens avançava la ràdio i ens detallava la premsa escrita a saber-ne ben poc. És un tema d’edat. Una experiència viscuda. Als anys 60 els diaris arribaven a Vic en el tren Correu, cap a quarts d’11 del matí. Les notícies es feien esperar, tot i que aleshores teníem les edicions de premsa de la tarda que arribava cap al capvespre amb les darreres novetats. La tirada dels diaris en aquells anys era espectacular. En canviar el tren per la carretera la millora va ser evident, ja podíem llegir premsa tot esmorzant i van desaparèixer les edicions de tarda. En aquells temps, les redaccions dels mitjans de comunicació en general i la dels diaris en particular eren nombroses, feia falta molta gent. Sense mòbil i sense internet calia ser al lloc de la notícia. Ningú enviava imatges, les fotografies no eren digitals, les feien uns grans professionals que en acabar la tasca al carrer es tancaven al laboratori per convertir en paper fotogràfic allò que havien registrat al rodet. La digitalització d’aleshores eren els dits dels professionals, els gràfics captant imatges i els periodistes escrivint en una màquina d’escriure de sensibilitat digital (de dit). El futur de la premsa és incert. El futur de la ràdio és incert. El futur de la televisió és incert. El futur dels mitjans de comunicació és incert, però la premsa i el periodisme són immortals. La premsa la comprem més per internet que en paper. L’oferta radiofònica és doble, al directe de sempre i amb els podcasts que ens permeten recuperar el que ens interessa. Els programes de televisió han de competir amb les plataformes que ofereixen sèries, pel·lícules, esports i el que sigui a demanda. Si ens hem perdut un programa el tenim a la carta. Ampliant les opcions el pastís publicitari s’ha diversificat i en toca menys per cap. El periodisme ha canviat i més que ho farà, és llei de vida. Sabem que continuarà la davallada dels mitjans tradicionals tal com els entenem, una altra cosa és saber fins on arriba el clot. Però els professionals que avui lluiten dia a dia per la tasca més maca del món saben que el futur també depèn d’ells, de la seva inspiració (aquella que arriba mentre es treballa), de desenvolupar la formació rebuda i de positivitzar al seu favor les noves tecnologies. El gran avantatge dels periodistes és que la societat sempre vol saber, hi arribarà per camins potser desconeguts encara avui, però necessitarem que els professionals ens expliquin què passa. La premsa també és opinió, per sort. Si us plau, lector, continua llegint opinió. Tranquils, que trobareu un munt d’articles millors que no pas aquest.

El futur dels mitjans de comunicació és incert, però el periodisme continuarà essent imprescindible

El periodisme i les xarxes socials