Fa dos anys que Paul Auster és mort i continua sent un fantasma, com passa amb tots els morts estimats

“Les coses meravelloses i les horribles es barregen en les vides de molta gent.” L’escriptora Siri Hustvedt ha publicat unes memòries sobre els últims mesos compartits amb el seu marit, Paul Auster, i sobre els primers temps de viudetat dolorosa i desconcertant. És un llibre d’una gran intimitat que no entra en detalls morbosos però que retrata com és la vida fragmentària al País del Càncer i com es reconfigura el món després d’una pèrdua tan important. La parella feia 43 anys que compartia vida familiar i intel·lectual. Fa dos anys que Auster és mort i continua sent un fantasma, present i absent a la vegada, com passa amb tots els morts estimats. Històries de fantasmes (Edicions 62) és un retrat de l’escriptor que esberla l’escultura del gegant literari. Em sembla que Hustvedt, més que humanitzar el mite, el que intenta és buscar què en queda de l’amor, del nosaltres, quan l’altre se’n va. “El tacte d’en Paul, el seu parlar, les seves idees, els seus llibres i el seu humor són part de mi, ara, no simplement com a records conscients, sinó com a maneres de ser jo al món”, escriu Hustvedt. A canvi, Auster també s’ha endut “allà baix” algunes coses d’ella que enumera amb la mateixa precisió. “Ens hem superposat.” Són imaginables les alegries compartides i, en canvi, és inimaginable el dolor compartit en aquella casa; cada desgràcia és particular i única. L’escriptor va veure néixer el seu net Miles però va morir poc després de ser avi. Aquesta setmana m’he adonat que Jonathan Andic va ser pare nou mesos després de veure morir el seu pare. Hi ha coses que són oportunes i inoportunes a la vegada. Les coses meravelloses i les horribles es barregen d’una manera estranya. Més enllà dels records i les olors, que s’acabaran difuminant, d’un mort en queden els objectes. Hustvedt s’aferra a algunes coses com si fossin vestigis d’una guerra: la caçadora de cuir, les notetes amb lletra seva, la casa. L’aferrament als objectes i als espais és una necessitat molt humana. El CCCB acaba d’obrir una exposició sobre la bellesa on hi ha una instal·lació que m’ha fet pensar en aquesta connexió amb els morts estimats a través de les coses. L’artista Narcissister ha agafat pertinences de la seva mare difunta i les ha col·locat com un núvol sobre una cadira buida on ens hem d’imaginar que seu la filla. Una samarreta, unes tasses, una foto, milers d’objectes, un quadre del menjador, l’olla on feia el caldo, aquell vestit vermell llampant. Fragments de vida que ens remeten a moments viscuts junts i dels quals volem tenir una prova física que van passar; per poder-los tocar, per poder conjurar els records. Les coses són el jaciment del món que vam compartir amb els que estimàvem.

Fa dos anys que Paul Auster és mort i continua sent un fantasma, com passa amb tots els morts estimats

El pes de les coses