Cada escrit, cada relat, encara que només sigui un article per al diari, és una creació col·lectiva, el qui escriu i el qui llegeix

Els escriptors ens en fem un tip, d’escriure, escrivim i escrivim, és clar, si no ho féssim, no en seríem, d’escriptors. Llavors llegim i tornem a llegir el que hem escrit, i mai no n’estem del tot contents; mai no ens acaba d’agradar la feina feta, fins que no tenim més remei que deixar l’escrit com a definitivament inacabat; perquè s’acaba el temps, perquè l’hem d’enviar. Sort en tenim de les redaccions. Ja està, ja l’he enviat! És com un alliberament; tot i que a vegades ens pot passar pel cap una temptació: la de trucar a redacció, per si poden canviar això per allò, que encara hi som a temps. Mira que en som, de pesats! “L’amic lector és una cosa preciosa”, ens diu Colum McCann a Cartes a un jove escriptor: “Potser és la teva millor amiga, potser és un company de classe, o potser és el teu marit”. És algú en qui confies, li has de donar temps, l’has d’escoltar, l’has de respectar, “has de ser humil davant la seva opinió”. Dic jo que és qui fa l’últim retoc, com la modista de quan era petit, que em feia l’última emprovada de l’abric: el coll, les espatlles, les mànigues, per veure si em queia bé. Sí, us vull parlar de l’amic lector, jo sempre l’he tingut, sempre l’he necessitat, és qui em fa la primera lectura; li agradarà?, penses, el trobarà interessant? I l’esperes, la resposta... És delicat el tema, perquè en fas de l’escrit una cosa teva, que quan te la volen canviar és com si te la volguessin prendre. I és llavors quan em dic que potser l’amic lector té tota la raó: que la paraula o la frase fa nosa, que s’ha de treure... I és clar que sí que ho faig, però és com si m’arranquessin un queixal, que te n’adones quan et deixa de fer mal. Els vull agrair, vull ser afectuós amb ells, els qui han estat els meus amics lectors, avui és un bon dia per fer-ho. El primer, l’Albert –que ara em deu llegir des del cel–, tan rígid, tan estricte; em costà estovar-lo, era distant, però ens anàrem acostant: “Amb una segona lectura el conte m’ha agradat més, abans la teva escriptura era una mica encarcarada, no et deixaves anar... Aquest conte és més emotiu, sincer, la muntanya és molt més que un joc, és la teva vida, en definitiva; estic orgullós que t’arrisquis en l’escriptura”. I a més, mireu com es dirigia a mi: “M’ha agradat, Quelonet, he gaudit llegint-lo, ben escrit en la tria de substantius i adjectius”. I sempre s’acomiadava amb el seu “Hèlas. C’est tout”. Infinites gràcies, Albert; com et trobo a faltar! I en Miquel, polit, més transigent que l’Albert: “M’ha agradat molt llegir-lo, és bo, toques amb encert la problemàtica personal de l’envelliment, de la pèrdua de facultats, del desconcert, de la incertesa, i finalment de la desorientació sobre l’entorn”. I en Manel, el vell company, i ara amic lector; tan discret, què faria sense ell!: “A mi no m’hi emboliquis, ets tu el qui escriu”. Si més amunt comentàvem la humilitat, ara vull parlar del remordiment: “Tinc un aiguabarreig de sensacions”, li escrivia un dia a en Manel, “per una banda les espero, les teves correccions, ets el meu lector de confiança, bé prou que ho saps, i és per això que algunes vegades em sap molt de greu no correspondre als teus consells. Saps que jo m’ho passo bomba escrivint i tu m’ajudes molt, però no voldria ser una càrrega, si te’n canses m’ho dius, amb tota franquesa, que aviat farà cents anys que ens coneixem”. Si l’amic lector és important, el lector veritable encara ho és més. John Cheever (1912-1982) deia que no podia escriure sense un lector: “És ben bé com un petó, que no el pots fer tu sol”. Que maca la reflexió. És l’única frase que he llegit d’aquest escriptor estatunidenc; sé algunes coses de la seva complicada biografia i el tinc a la llista de la literatura pendent, la d’aquells llibres, els Diarios, o algun dels seus contes; que no saps quan arribarà el seu moment, que potser no arribarà mai, perquè el temps passa molt rebent. És ben veritat el que deia Cheever, que per fer-nos un petó hem de ser dos. Cada escrit, cada relat, encara que només sigui un article per al diari, és una creació col·lectiva, el qui escriu i el qui llegeix; el “Jo” i el “Tu”. I en aquest precís moment tu ets el veritable lector. Doncs va, ens el fem, el petó; ei, si no et sap greu; que em faràs content!

Cada escrit, cada relat, encara que només sigui un article per al diari, és una creació col·lectiva, el qui escriu i el qui llegeix

El petó i l’amic lector