Tenia l’edat del pare i havien fet amistat; era l’amic pintor de Mallorca; i el pare m’explicava que havia estat aprenent de Sert a la catedral de Vic, que havia anat a l’escola d’Olot...

A tots dos ens havia agradat la muntanya, i a la consulta me’n parlava: “Les altures alpines em renovaven la sang, em donaven pau, serenitat i coratge”. M’explicava que un dia s’enamorà de Lucerna, la ciutat suïssa, la del pont de fusta que travessa el Reuss, el de les flors; on vivia la família amiga, els Parret, “admirables, bona gent” –exclamava–; tres generacions d’artistes del ram de la fotografia, amb ells havia recorregut bona part de Suïssa: Wengen, Interlaken, Ginebra, Zuric... Li agradava pintar l’altitud, el blanc de la neu i les glaceres. Era un bon pintor i un bon pacient. “He passat tres setmanes a Wengen, un racó meravellós, davant mateix de la Junfrau; he pintat, caminat, descansat... em convenia.” L’escriptora Maria Dolors Oliu ens explica que un dia el nostre artista pintava no lluny de l’estació de Wengen i es va escaure que passà un noiet i, com d’amagat, li posà unes monedes a la mà... Era el nen d’un home que amb armilla, botons daurats i un edelweiss brodat feia sonar el corn amb destresa prop d’un abeurador, esperant que els turistes tiressin alguna moneda al barret que tenia a terra. Va ser en Josep, el seu nebot i amic meu, qui me’l portà a la consulta. Volien una segona opinió, sobre una malaltia que li havien diagnosticat a Mallorca. El vaig visitar, li vaig demanar proves i de seguida vam congeniar, educat, de bona parla i de bona pasta. Passat el temps puc dir que no era res greu, perquè va viure molts anys. Fa uns dies voltava jo pels Encants, per les parades de llibres... No sé si les coneixeu; els llibres de segona mà hi són a cents, tots a terra, mal posats i mig colgats; per destriar-los cal posar-se de genolls i anar remenant. I aquell dia, amb l’esquena doblegada, la meva mirada s’aturà sobre un d’ells; era gran, el llibre, i a la portada s’hi veia un autoretrat, una cara, un nas, una boca i uns ulls... “Ei, benvingut!”, li vaig dir, perquè el vaig reconèixer, els ulls que m’aguaitaven eren els d’ell, eren els del bon pintor i bon pacient. I me’l vaig acostar, el llibre, i vaig llegir-ne el títol: Coll Bardolet, l’home i la seva obra, i el nom de l’autora, Maria Dolors Oliu, de Cantonigròs (Àmbit, serveis editorials, 1986). Sí, el pacient pintor era Josep Coll Bardolet (Campdevànol 1912, Valldemossa, 2007). A casa, sempre n’havia sentit a parlar, tenia l’edat del pare i havien fet amistat; era l’amic pintor de Mallorca; i el pare m’explicava que havia estat aprenent de Sert a la catedral de Vic, que havia anat a l’escola d’Olot; i em parlava dels seus viatges, de les estades a Anvers, a Orleans, a Tours, a Suïssa... Després va ser Josep Coll qui m’explicava les facècies de l’oncle: les estades a la cartoixa de Valldemossa, la Fundació Cultural que havien creat, de com anava la seva salut, dels llibres que sobre ell es publicaven. Em deia, en Josep, que l’oncle li explicava que dibuixar era com escriure: “No era res més que passar a paper el que es veu i el que se sent”. El nebot del pintor, en Josep, era un manetes, un d’aquells homes autodidactes que ho saben fer tot, i bé. Els seus últims anys els dedicà en cos i ànima al seu oncle, congeniaven, s’entenien, eren uns personatges vitals. D’aquelles visites en tinc un bon record; i una tela, la de la foto que acompanya aquest escrit. És petitona, però bonica, un paisatge de Mallorca, pintat des de Valldemossa, s’hi veuen uns arbres, una carena, potser la del puig del Teix, de la serra de Tramuntana, i un cel ennuvolat. En el revers hi ha una dedicatòria: “Per al doctor Ylla, el metge atent, ben afectuosament, J. Coll Bardolet, Valldemossa, 9 de maig de 1978”. Sort que aquell dia, el paradista dels Encants no la coneixia, tota aquesta història; fingint jo un absolut desinterès en vaig agafar un parell, de llibres de terra, com aquell que dubta... “Quan en vols d’aquest?, i d’aquest altre?”, i el venedor em mostrà els cinc dits de la mà. El vaig comprar, és clar, sense regatejar. I cap a casa, n’havia sortit sol i vam arribar-hi dos: el pintor i jo.

Tenia l’edat del pare i havien fet amistat; era l’amic pintor de Mallorca; i el pare m’explicava que havia estat aprenent de Sert a la catedral de Vic, que havia anat a l’escola d’Olot...

El pintor