Se sent connectada a totes les dones que han estat mares abans que ella

D’on li surt tot aquest amor no ho sabria pas dir. Era allà, latent en algun racó de cos o replec de cervell. S’imaginava que sortiria de l’amagatall quan toqués, de forma natural. I així ha sigut –blub, blub, blub, blub– com una font de sang espessa que s’anirà regenerant. Corregeix la metàfora: ha estat més aviat com un esclat, i això no que s’ho pensava. De cop un dia li va venir una glopada d’emoció i va entendre que no li marxaria mai més aquella sensació de pertinença. Que sempre més veuria la petita com un esqueix de la seva carn: el seu dolor li farà mal i la seva felicitat l’elevarà als astres. És un amor profund com les entranyes d’una vall, immòbil com una muntanya, vast com els cims gelats: físic, tangible, inqüestionable, inesgotable. Així d’atàvica és també la seva por per si alguna desgràcia s’amaga a la cantonada i li esquinça el camí. Li sembla que no ho resistiria. Per si de cas, la banya de petons preventivament, per si li calen. Per més endavant. Perquè el futur ha passat a ser una presència més conscient, més entusiàstica i també més temible. Des d’ara en el rànquing de propòsits de l’any nou i en els desitjos bufats sobre pastissos de diumenge sempre hi conjugarà la tercera persona: que a ella li vagi bé, sisplau. És un estat febril –segurament hormonal– que li resulta nou. Alhora sap que ni és única ni és especial. Tot plegat no és gens esotèric, és més aviat animal. Se sent connectada a totes les dones que han estat mares abans que ella, com si fossin ramificacions d’una mateixa arrel; des de la mare i les àvies, i seguint el fil cap enrere fins a la Verge Maria i l’inici dels temps. Totes es devien sentir així, ara ho comprèn: heus aquí el misteri. S’han incubat l’una dins de l’altra com nines russes i així serà també fins a la fi dels temps. L’olora al coll i als cabells i tanca els ulls per fixar aquest moment per quan el necessiti, que el necessitarà. Es descobreix projectant com serà, què la guiarà, amb qui anirà, com estimarà, què compartiran. Fins i tot ja aventura –i tem– quan marxarà, i que li dirà que ho faci. Imagina què vol per a ella: que sigui lliure, que sigui alegre, que tingui confiança. Li dirà que en la mare sempre hi té un port però que un plançó ha de volar amunt, amunt i fora com si fos Superman. “No haver-te conegut seria terrible. Però terrible terrible. I no ho sabria. A sobre, no ho sabria.” [Enric Casassas, El nus la flor, premi Lletra d’Or]

Se sent connectada a totes les dones que han estat mares abans que ella

El plançó