Tots tenen un què. I si resulta que els lletjos són els pobres el rànquing no hauria de ser de bellesa, sinó de riquesa. M'agraden tots. Els pobles els fan les persones

Avui es fan rànquings de tot. La millor pizza, el croissant més saborós o el poble més bonic. Com que el món és només per als guanyadors de rànquings a la inversa no se'n solen elaborar. Però tindrien morbo: la pitjor pizza, el croissant que no s'aguanta per enlloc o el poble més lleig. Seria transgressor. I, potser perquè són transgressors, tenen èxit uns vídeos a Tik Tok de la Juliana Canet i en Roger Carandell, comunicadors amb talent, que amb to d'humor parlen dels pobles més lletjos. Citen, entre d'altres, Figueres, Martorell, Manresa i Manlleu. El fragment de Manlleu -"és que hi poses un peu i t'entra una tristor...", diu Carandell- té prop de mig milió de reproduccions. Que Manlleu és lleig és un estereotip. Com ho és que els catalans són agarrats, els andalusos ganduls, els madrilenys xulos o els gallecs supersticiosos. El gag funciona perquè uniformitza. La realitat, però, és força més complexa. Al final, els pobles els formen les persones. I Manlleu, amb totes les seves contradiccions, és collonut. Perquè té gent collonuda. Posats a fer rànquings dels pobles més bonics, encara que només hi hagi quatre cases a mi m'agrada Sant Martí Sescorts, perquè els de Can Toi, els del Mas Camps, els de Rovelló o els del Llach quan van mal dades s'ajuden; i encara que hi hagi una carretera de revolts m'agrada l'Esquirol, perquè quan fa anys es va cremar la casa de pagès de Lloriana tot cristo es va mobilitzar per ajudar a reconstruir-la; i encara que el riu hi passi pel mig m'agrada Roda perquè té dos ponts, dues esglésies -també tenia tres revistes i dos clubs de futbol-, escriptors i poetes de renom, i encara que en diguin la Ciutat dels Sants m'agrada Vic -els dos Vics, el del sud inclòs- perquè té vida de dia i de nit i, a banda del valor del centre històric, el comerç i el patrimoni arquitectònic, també en van tenir, de valor, per no suspendre la cavalcada de Reis. Perquè els Reis són màgics i, sovint, a més de regals porten esperança. L'esperança diuen que és l'últim que es perd, però també és el primer que es troba a faltar. Per això no en podem anar mancats en un 2024 que arriba carregat d'amenaces. La de la desigualtat, una pandèmia que sol accentuar-se en temps de crisi, n'és una de seriosa. La desigualtat per la banda de baix sempre va de bracet amb la pobresa. I la pobresa, com argumenta l'escriptor Joan-Francesc Delgado, no és només un estat material, sinó també un estat mental i cultural. És una manera de fer que condueix a allò del peix que es mossega la cua. Un cercle malèvol del qual costa escapar-se'n. Però perquè un poble sigui pobre, o més pobre que el veí -les mitjanes sempre són tramposes-, no necessàriament ha de ser lleig. Si els rics són els bonics i els pobres els lletjos el rànquing no és de bellesa, sinó de riquesa. I d'això se'n diu classisme. Per driblar la lògica pobre-lleig s'ha de centrifugar la desigualtat. Un dels primers passos és trencar els estereotips que uniformitzen. Això, al final, sembla difícil però és fàcil. I ho és perquè avui no hi ha comunitats singulars. Totes són plurals. Com plural és Manlleu, una ciutat de més de 20.000 habitants, bressol de la industrialització a la conca del Ter i de destacades nissagues industrials no d'Osona ni de Catalunya, sinó d’Espanya. Les famílies Bonaplata i Vilaregut, totes dues originàries de Manlleu com va recordar Marc Gascón en un article a EL 9 NOU, van ser pioneres en l’ús de la màquina de vapor i el tissatge mecànic a Espanya. I, per si fos poc, també fundadores de la Feria de Abril de Sevilla. Té història la història. Els pobles els construeixen les persones. I m'agraden tots.

Tots tenen un què. I si resulta que els lletjos són els pobres el rànquing no hauria de ser de bellesa, sinó de riquesa. M'agraden tots. Els pobles els fan les persones

El poble més lleig