Especialistes en son i cronobiologia abunden en la necessitat urgent d’un canvi radical dels nostres horaris

Amb motiu de l’acte de lliurament de la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya, el setembre del 2011, Pep Guardiola va segellar el seu discurs amb una frase que semblava que quedaria gravada a la memòria col·lectiva dels catalans quan va dir allò de “Si ens aixequem ben d’hora (…), creieu-me que som un país imparable”. Només m’agafaré a la primera part de la frase, ja que soc dels que practico l’hàbit de llevar-se d’hora perquè trobo que em va bé. Dit això, comprenc que hi hagi qui li provi més llevar-se tard perquè el seu temps de profit se situï durant les hores nocturnes o, fins i tot, ben entrada la matinada. Diuen que és cosa dels bioritmes, que tot depèn en quina franja del dia posem el pes de la nostra energia positiva i que en això, com en tantes coses, cadascú és com és. Tot és respectable, només faltaria, però a mi a la nit les piles em fan figa mentre que al matí les tinc ben carregades. Escoltant els experts, semblaria que la idea d’anar d’hora estaria carregada de raons per arrelar a la societat. El debat que fa anys que dura ha adquirit una força inusitada en aquests nou mesos que portem de crisi sanitària i econòmica. Especialistes en son i cronobiologia abunden en la necessitat urgent d’un canvi radical dels nostres horaris. Segons declarava Joaquín Rey, secretari d’Estat d’Ocupació, en unes jornades organitzades el passat mes de novembre per la Time Use Week, “la pandèmia ha provocat una gran revolució sobre la idea del temps i ha generat una invitació a viure millor”. Al final de la seva intervenció va acabar adquirint el compromís d’elaborar una llei d’usos del temps en què “el temps de feina deixi de ser l’únic” i s’hi tinguin en compte els ritmes propis de la vida. Els més de 80 ponents de les jornades (Sara Berbel, Alexis Serra, Laura Rahola, Judy Wajcman i Carl Honoré, entre d’altres) demanaven que el temps esdevingui un factor de benestar, eficiència i sostenibilitat, reivindicant el dret a l’ús del temps a les societats modernes. Així mateix, plantejaven la necessitat del poder sobre el temps com una qüestió de justícia social, argumentant que com més poder tinguin les persones sobre el control del seu propi temps menys injustícies hi haurà. Tot sembla abundar, més que mai, en la necessitat d’una revisió en profunditat dels horaris que practiquem. Catalunya va impulsar, en aquest sentit, una iniciativa pionera a l’Estat espanyol l’any 2014 sobre la reforma horària; i per la seva banda, les Nacions Unides van aprovar l’any 2015 l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible en la qual figuren les polítiques del temps com un dels objectius assenyalats en les seves conclusions. Però no ens podem refiar només de les iniciatives governamentals i dels decrets llei. La lluita contra el que s’ha anomenat pobresa de temps a la nostra societat requereix no sols un canvi, sinó molts i en àmbits diversos. Per citar-ne alguns: en el laboral, que afecta una part important de la població, compactant, tant com sigui possible, les hores de feina; en el comercial, evitant horaris tan dilatats i amb grans franges horàries d’inactivitat que només beneficien les grans superfícies; en l’escolar, racionalitzant horaris que permetin fer els àpats a les hores adequades i situant les activitats extraescolars (en calen tantes?) en hores prudents; en la de la igualtat entre homes i dones, promovent que no siguin les dones les que entomin la part suplementària de càrregues domèstiques i familiars en detriment del seu temps; en la graella televisiva, no situant els programes prime time quan ja és hora d’anar a dormir. Però, si volem que faci efecte, també cal aplicar-nos els canvis en els terrenys propis d’organització del temps, començant per les hores dels àpats i continuant per les de lleure. Per exemple, anant a sopar més d’hora, un cop s’acabin les maleïdes restriccions per la pandèmia, facilitant així també la vida laboral als que treballen en bars i restaurants. Per acabar, voldria fer esment al deliciós opuscle El don de la siesta de Miguel Ángel Hernández, on reflexiona sobre el xoc entre el “temps per a un mateix” que hipotequem sovint pel “temps per als altres”. L’autor argumenta finament com aquesta disjuntiva és la base del que ell anomena temps de gènere i temps de classe i reclama la conquesta urgent del temps propi. Per cert, acaba dient que la migdiada és un privilegi que hauria de ser un dret. D’això en parlarem un altre dia, que el tema s’ho mereix.

Especialistes en son i cronobiologia abunden en la necessitat urgent d’un canvi radical dels nostres horaris

El poder sobre el temps