el poeta, rapsode, pintor i filòleg vilatortí Anton Carrera i Busquets (1943-2023) se n’ha anat a mesurar i dir versos amb la seva inconfusible veu greu –actoral– a una altra banda. La seva partida, tan sobtada, ens ha deixat ben aclaparats i ja n’enyorem les dosis generoses de saviesa, humor i afecte que tothora ens regalava

La darreria de la tardor ens ha ventat, cruel i intransigent, que el poeta, rapsode, pintor i filòleg vilatortí Anton Carrera i Busquets (1943-2023) se n’ha anat a mesurar i dir versos amb la seva inconfusible veu greu –actoral– a una altra banda. La seva partida, tan sobtada, ens ha deixat ben aclaparats i ja n’enyorem les dosis generoses de saviesa, humor i afecte que tothora ens regalava. El multitudinari i entranyable acte de comiat que dissabte passat la vila de Sant Julià de Vilatorta –el seu terrer de sang: la seva petita gran pàtria– li va dedicar a manera d’homenatge va donar la mesura exacta de l’estima, l’admiració i l’agraïment que familiars, amics i veïns li professaven vivament a causa de les virtuts manifestes que definien el seu tarannà: la senzillesa, la bonhomia, l’afabilitat, la ironia, la generositat, l’educació, el lliurament, el compromís, el talent poètic, rapsòdic i pictòric i, per damunt de tot, la seva relació d’amor indestructible envers la llengua, la cultura i la nació catalanes. Les intervencions emocionades de l’exbatlle Joan Carles Rodríguez, la batllessa Marta Cornellas, la representant d’Òmnium Cultural Marta Marly i de la seva neboda Mònica Carrera en nom de tota la família, així com la vibrant cantada final de tres caramelles a càrrec del cor de Caramellaires del Roser, per a qui el finat havia compost les lletres noves d’una vintena de cançons, van convertir el mossec de l’absència feridora en el bàlsam reparador que atorga sempre la memòria viva d’una persona apreciada i van propiciar, així, l’enlairament espontani d’Anton Carrera a la condició de poeta popular, de manera que ja ha quedat situat al mig de la sendera que mena al reconeixement públic que el temps destina als esperits selectes que milloren la comunitat a la qual pertanyen. En el decurs de l’acte al Saló Catalunya, els assistents vam copsar molt aviat, i vam compartir en acabat a peu dret a la sortida del local, que el record del vilatortí il·lustre no pararà de créixer per la qualitat evident del seu llegat literari i humà, i que la seva figura pot merèixer, si més no, una bona embosta de la popularitat de què han gaudit els seus admirats Jacint Verdaguer i Miquel Martí i Pol, amb els quals ja deu haver entaulat, no ens hauria de venir gens de nou, la primera i apassionant tertúlia poètica. He de dir que, per raons cronològiques, la gent de la meva generació no vam poder ser testimonis de la lectura rapsòdica de la seva pròpia poesia que, com a participant actiu en el fenomen de la Nova Cançó, va exercir arreu de Catalunya amb la celebració de més de quatre-cents recitals a les acaballes dels anys seixanta i la primera meitat dels setanta, però personalment confesso que, mentre cursava el batxillerat i durant l’època universitària, vaig rendir-me de seguida davant les construccions verbals tan pulcres i rítmiques dels volums Les gestes essencials (1979) i Nívia (1981); efusions líriques tan íntimes com ben escandides que posteriorment han trobat la seva coronació en reculls de maduresa absoluta com Tremp d’or (1991), Em sé deutor de tu (2011) i Aiguaneix (2020). Una faceta que no sol recollir la biografia de cap escriptor és la de jutge literari, una activitat que Anton Carrera va practicar amb rigor, ofici i constància en qualitat de membre de diversos jurats de certàmens literaris osonencs com el Memorial Anna Dodas i Noguer de Folgueroles, el Jacint Verdaguer de poesia de Calldetenes, el Premi Literari Montseny de Viladrau i, des dels seus inicis (1985) i per desig exprés de l’autor d’Estimada Marta, el Premi Miquel Martí i Pol de Roda de Ter. He tingut la sort de compartir-hi jurat unes quantes edicions del premi rodenc i dono fe que els seus extensos coneixements de la mètrica, la prosòdia i la tradició lírica catalana i universal no deixaven indiferent ningú. Els comentaris ponderats i educats sobre la vàlua o les deficiències que dedicava a les obres aspirants eren seguits amb un gran respecte per la resta del jurat perquè revestien el segell inapel·lable d’auctoritas. Aquests dies, sacsejat per la notícia de la seva pèrdua, he tibat de nou de la lleixa Les gestes essencials i he tornat a admirar-ne el poema “Puiglagulla”, la descripció magnífica i intensa d’un dels paratges vilatortins que s’estimava més i que arrenca amb aquests decasíl·labs que condensen la volada metafòrica, la imatgeria potent, la riquesa lèxica, el ritme martellejant i la bella plasticitat de la seva art poètica: “Rost ensagnat d’argila, cimadal, / palau d’ocells vetllant fresses llunyanes, / indrets d’obaga, recs només remor / i tremolor de pètals a les branques. / Per laberints d’escorça sortiré / amb un buirac de brins a encalçar l’aire”.

El poeta que encalçava l’aire