Hem normalitzat una cruel regla del mercat: tenir un sostre és una competició per veure qui pot pagar més o qui pot esperar una herència

A El preu de néixer, l’última novel·la de Laura Gost, la Lisa i en Rai volen tenir un fill. Però cap infant pot venir al món si una altra persona no accepta morir en lloc seu. Això es gestiona a través de contractes, llistes d’espera i protocols administratius. Per a qui no té familiars disposats a morir ni la possibilitat d’accedir al mercat negre, tenir un fill pot ser una odissea i ajornar-se indefinidament.

Mónica Sierra, de 26 anys, escrivia fa poc en una carta al diari El País que va sentir una barreja de vergonya i ràbia quan va tenir a les mans les claus de casa de la seva àvia, que acabava de morir. Té una carrera i un màster, fa un doctorat mentre treballa i, fins llavors, mai no s’havia imaginat tenir un habitatge propi. Tota una generació ha començat a vincular la possibilitat d’emancipar-se i tenir un lloc on viure no al seu treball i esforç, sinó a la mort dels qui estima. La neta ho resumia amb aquesta emotiva frase: “Jo hauria preferit una altra història. Una àvia viva i una casa on convidar-la a menjar.”

A diferència de la novel·la de Laura Gost, el que explica Mónica Sierra, en el marc d’aquesta greu crisi de l’habitatge, és ben real. Ho hem vist aquests dies amb el desnonament de la Maricarmen, la dona de 87 anys amb un lloguer de renda antiga, que va haver de deixar, en llitera, el pis on havia viscut durant set dècades. És una víctima de l’altra cara de l’emergència. I el més fotut de tot plegat és que el seu desnonament va ser ben legal. Hem normalitzat aquesta cruel regla del mercat: viure sota un sostre s’ha convertit en una competició per veure qui pot pagar més o qui pot esperar accedir a una herència després de perdre un ésser estimat. La resta, com els infants d’El preu de néixer, no té lloc en aquest món.