De fet, on he sentit anomenar més vegades Catalunya amb el nom de Principat ha estat en la parla de […]

Jan Baptist Vrients (1608) / Institut Cartogràfic de Catalunya De fet, on he sentit anomenar més vegades Catalunya amb el nom de Principat ha estat en la parla de les terres valencianes. I més aquell dia visitant la magnífica vila de Morella, en botigues i restaurants quan servia algú del País Valencià no s’estaven de preguntar-nos si érem del Principat. I també més cap al sud, a la Universitat d’Alacant, col·laborant en una revista monogràfica sobre la contaminació del mar, amb un article titulat “El cas Prestige, de la tragèdia al drama”, i que començava precisament amb el vers del valencià Ausiàs March: “Bullia el mar com la cassola en forn. Mudant color e estat natural”. Una col·laboració i una entesa excel·lent, però em quedava perplex quan em deien que jo era del Principat. La literatura romàntica fou molt recurrent en servir-se del nom Principat. Posaré dos exemples de religiositat popular citant els goigs que es canten a Sant Ramon Nonat a la Plana de Vic, anomenant-lo “Honor d’aquest Principat”. O els goigs a la Mare de Déu de la Mercè de Barcelona escrits per Jacint Verdaguer, dient-li: “Escut del Principat”. Molts historiadors prefereixen citar el Principat quan va acompanyat amb el nom de Catalunya. I què és un Principat? Segons el diccionari, un territori on el sobirà és un príncep hereditari, com a Mònaco o Liechtenstein. En algunes monarquies és un títol que porta l’hereu reial sense capacitats de govern, per exemple el príncep o la princesa de Girona, títol actual que ve de la Corona d’Aragó. En tot cas, la sobirania d’un príncep depèn d’un altre títol superior o d’uns pactes històrics concrets, com és el cas del Principat d’Andorra, on el poder ve dels acords entre el màxim representant de l’Església catòlica en aquell lloc, l’arquebisbe de la Seu d’Urgell, i el president de la República francesa formant una unitat de poder. Els coprínceps ho són en funció del seu càrrec, no en forma hereditària ni definitiva. En aquell temps l’Imperi Carolingi (768-814) va voler assegurar la frontera sud creant una gran zona protegida, des dels Pirineus avall i del mar Mediterrani al Cantàbric. Un espai vigilat a fi d’aturar les continues ràtzies musulmanes. La nova franja més mediterrània establí la frontera des del riu Llobregat fins a la serra del Montsec. La contenció es posà en mans de comtes de confiança amb plens drets militars i jurídics, i anomenant el territori Gòtia o també Marca Hispànica. Amb el pas del temps la majoria de comtats foren governats per nobles nascuts aquí i en períodes políticament difícils en no poder contenir els musulmans i rebre poca ajuda imperial. Els comtats es van organitzar autònomament presidits per Borrell II, comte de Barcelona, Girona i Osona i net de Guifre el Pilós, demanant ajuda al rei franc, que ni els va rebre i des d’aleshores prescindiren, cada dia més, negant el vassallatge i fidelitat a l’emperador. Durant els segles X al XIII el comtat de Barcelona aconsegueix sotmetre de diverses maneres la resta de comtats i exercint la seva potestat (poder) sobre totes les jerarquies nobiliàries. El comte de Barcelona Ramon Berenguer IV va veure l’oportunitat que si es casava amb Peronella d’Aragó i Pamplona engrandiria el territori i la zona d’influència catalana. La unió matrimonial de Ramon Berenguer IV i Peronella engendrà el seu successor, Alfons I el Cast o el Trobador (1157-1196), que va rebre les herències principesques de comte de Barcelona i rei d’Aragó. Els documents fundacionals de la nació i de la formació del nou Regne d’Aragó donen testimoni de la creació d’un nou estat medieval tal com diuen els “Usatges de Barcelona, Llibre del domini del rei i Gestes dels comtes de Barcelona”. I el nom Catalunya on és? Fins aquí, encara no l’he citat. És durant el segle XIV que s’associa més a la dignitat de Principat i pren relleu en la dominació oficial d’una part fonamental de la nova constitució política de la Corona d’Aragó. Però la fundació de Catalunya ve de lluny, de més de 1.000 anys. De molt joves i en moments de plena dictadura sort tinguérem d’aquelles llegendes èpiques que ens il·lustraven i emocionaven quan a Catalunya estava prohibit emocionar-se. Segurament l’impacte més potent que vam rebre fou la narració dramàtica de l’origen de la insígnia catalana de les quatre barres el dia que al llit de mort al cavaller Guifré el Pilós, ferit greument, li van acostar l’escut d’armes i amb els quatre dits plens de sang va pintar les quatre barres. Sí! En temps de prohibicions, els infants sort tinguérem d’aquestes llegendes èpiques plenes de romanticisme que ens descobriren una realitat històrica, tant si es vol com si no es vol, que era sistemàticament amagada.

De fet, on he sentit anomenar més vegades Catalunya amb el nom de Principat ha estat en la parla de […]

El Principat