En un món competitiu,hi ha qui pensa que si al veí li va pitjor que a tu, sempre tindràs una petita victòria, per ridícula que sigui

Una part significativa dels vots que el PSC té al Bajo Llobregat (MHP Illa dixit) provenen de persones que estan convençudes que els pisos de protecció oficial que van aconseguir fa quatre o cinc dècades els han d’agrair eternament a Felipe González. Aquell reducte socialista ha continuat votant sense fi una suposada esquerra que en realitat sovint sembla una dreta tant o més reaccionària i corrupta que el PP. Que la classe treballadora doni suport a aquests partits o d’altres que abracen amb la mateixa intensitat el capitalisme i el neoliberalisme constata que el sentiment de classe s’ha fet fonedís, o com a molt serveix per estampar lemes tirant a buits a samarretes de gent enrotllada. L’acció sindical és un altre termòmetre per adonar-nos que el proletariat s’ha donat per vençut. Els panxacontents representants dels treballadors semblen qualsevol cosa menys treballadors. Al Ripollès és una evidència que els principals sindicats serveixen per actuar sobre l’empresa pública o en aquelles que en són subsidiàries, però, en canvi, es mostren ineficients o invisibles quan es tracta de llocs de treball sota capital privat. Que els únics sindicats que aixequen la veu siguin els policials per poder tenir porres més contundents per dissoldre manifestants no seria l’ideal de la lluita treballadora. Les eines que ha utilitzat el sistema per incapacitar-nos han estat múltiples. El futbol i la televisió com a opi del poble han tingut companys de viatge igualment efectius. L’estat del benestar n’ha esdevingut superlatiu. Si tens un pis, família i una renda per petita que sigui al Baix Llobregat o a Torelló és millor no emmerdar-te en lluites col·lectives, no fos cas que la cosa anés a males. I de fet en un món competitiu, si al veí li va pitjor que a tu, sempre tindràs una petita victòria, per ridícula que sigui. Per això mateix els governs que prohibeixen els anuncis de vodka a la televisió no tenen cap escrúpol a fomentar i promoure la ludopatia de la loteria estatal amb anuncis que t’animen preventivament a comprar-ne al restaurant on vas sovint a dinar. Perquè la condició humana ja sabem que ens faria morir d’enveja en cas de no tenir cap dècim del número premiat. L’estocada definitiva ens l’han ventat amb la telefonia mòbil. La imatge del genet d’un burro aguantant una canya amb una pastanaga com a ham per obligar-lo a tirar endavant podríem substituir-la per humans teledirigits des de les elits gràcies als mòbils. En el nostre cas qui aguanta la pastanaga digital ni tan sols el tenim arrapat a l’esquena, sinó que som nosaltres mateixos qui la portem als dits. I hi passem hores i més hores mirant autèntiques absurditats pel simple fet que ens ho ha enviat la neboda o algun dels usuaris dels centenars de grups de WhatsApp dels quals formem part, i dels quals no podem donar-nos de baixa sense fer-los emprenyar a tots plegats. De vegades sento joves militants en partits de presumptes esquerres cridant a fer la revolució. Segur que estan convençuts que aquest és el camí, i alguns fins i tot estarien disposats a prescindir d’alguns luxes a canvi de millorar la societat. Però algú els hauria de dir que el proletariat fa anys que ja no existeix. Com a molt ens queda el punk i el sarcasme. Perquè si ens hem de refiar dels ritmes urbans i les religions, estem arreglats.

En un món competitiu,hi ha qui pensa que si al veí li va pitjor que a tu, sempre tindràs una petita victòria, per ridícula que sigui

El proletariat ha mort, visca el punk