El punt d’equilibri
A la balança periodística del que és important i el que és interessant a vegades costa trobar-hi el punt d’equilibri. Les notícies més interessants del dia sovint no són les notícies més llegides del dia. Un exemple: el tema de l’última setmana va ser l’apagada i explicar per què, dins de Vic, va haver-hi barris que van recuperar la llum al cap de dues hores i d’altres, després de més de dotze; la notícia més vista, en canvi, va ser el rescat per part dels bombers d’un cotxe estimbat a la riera de Merlès. L’interès públic no coincideix amb l’interès del públic.
Però el periodisme no pot claudicar. El que interessa ja ho sabem: accidents, insults i ganivetades. Les xarxes socials són un camp de batalla que han modificat la manera d’elaborar i consumir la informació. La xarxa és una mena de bufet lliure on un pot fer-se el menú al seu gust. Però amb risc d’empatx. Tot s’ha de poder pair. I la dieta, per ser equilibrada, ha de ser variada. A més de successos, cal consumir altres notícies. Per això EL 9 NOU és com el nutricionista.
Perquè la informació, com el menjar, és un escut per protegir-se. L’historiador Yuval Harari ho explicava molt bé durant la pandèmia: al segle XIV ningú sabia què provocava la pesta negra ni com combatre-la. S’atribuïa als déus i no als virus. Per això s’organitzaven pregàries col·lectives que, en comptes de frenar-la, la propagaven per contagi. Queien com mosques. Amb la covid, en canvi, sabíem que separar-nos ens protegia. L’exemple que la informació veraç, encara que sigui avorrida, és necessària.
I no sempre ho és, d’avorrida. Sempre recordo un article de l’escriptor Quim Monzó d’un dia d’eleccions. No posava el focus en els resultats, sinó en el desenvolupament de les eleccions des de l’experiència viscuda per la vocal d’una mesa. La dona al llarg del dia es va trobar amb tot: una senyora que volia votar amb el DNI del marit difunt, un home que com a document acreditatiu ensenyava l’abonament del metro, un gos que es va enfilar a l’urna, un votant amb els cognoms Gordo Bajo i un que es queixava que no li havien enviat la papelina. Volia dir la papereta.
I és que les eleccions sempre donen munició. José Martí Gómez, un dels grans noms del periodisme contemporani a Catalunya, una vegada explicava que amb motiu del referèndum de la reforma política, que deixava enrere la dictadura franquista i encetava la monarquia parlamentària, es va dedicar a voltar per diversos pobles i que, entre d’altres històries, va trobar un alcalde que es posava a la cua i demanava als veïns que li ensenyessin les paperetes per comprovar que ningú s’equivoqués a l’hora de votar. Martí Gómez tenia nas. I sempre descobria personatges. Un de mític, l’atracador de bancs Jorge Rojano.
En una conversa de ja fa anys amb Enric González a Jot Down, on donaven voltes sobre què era i què és el periodisme, explicava que Rojano, aleshores ja jubilat -és a dir, que ja no atracava-, una vegada va anar al banc com a client per fer una gestió, la caixera li va dir que li havia de cobrar comissió i ell, com que la va trobar exagerada, indignat va cridar: “Esto es un atraco”. Ho deia en sentit figurat, però, potser per la fama que arrossegava, la gent es va tirar a terra i la caixera, espantada, li va començar a donar bitllets. Com que no havia anat al banc per feina i no duia bossa, diu que se’ls va ficar dins la camisa i andandu.
La professió d’atracador professional de bancs segurament tenia un punt pel·liculero però ja aleshores estava en crisi com ara ho està la de periodista. Però amb una diferència: el periodisme té l’obligació de continuar servint una dieta mediàtica equilibrada, buscar el punt d’equilibri entre el que és avorrit i el que és divertit i entre l’interès públic i l’interès del públic encara que, al final del dia, les notícies més interessants no sempre coincideixin amb les notícies més llegides.