És difícil fer-se un lloc en aquest univers si no tens l’autoestima ben col·locada

He tornat a caure a les grapes de l’escriptora irlandesa Sally Rooney, que acaba de publicar On ets, món bonic? (Ed. Periscopi). Tinc una pila de llibres pendents de llegir, però n’hi afegeixo un altre i començo per aquest darrer. Però és que era impossible que no corregués a les llibreries després de l’impacte de l’anterior novel·la, Gent normal. Com tots els fenòmens del moment, quan va sortir el 2019 va tenir amors-i-odis a mans plenes. Jo em poso clarament a la banda dels rendits al seu talent, candidata a la junta del club de fans. Un dels elements que més em va colpir d’aquell llibre va ser com els personatges creuen que es mantenen fidels a la seva voluntat quan en realitat sempre actuen en funció del que els altres pensaran d’ells. Sobretot passa quan són adolescents, i la pressió dels amics condiciona les seves vides fins a un punt que és dolorós fins i tot per al lector. Però també més endavant, quan han passat els anys, allò tan vague de la consideració social, el que pressuposem que pensa l’altre, el que Cruyff en deia “l’entorn”, fa que cometin errors tremends. Ara no m’entretindré més en la novel·la perquè l’aniria estireganyant i no acabaria. I allà on volia anar a parar és en la dificultat d’actuar sense tenir en compte el “què dirà la gent?”, aquella advertència letal que encara aguantem i que Albert Om explica tan bé a El dia que vaig marxar. Si fa anys el setge que es patia era el dels policies de balcó del poble, ara aquest perill s’ha expandit amb la multiplicació de missatges que ens arriben a través de mitjans i xarxes, des d’anuncis a tuits. Notícies que ofenen, apps de rastreig, insults a tort i a dret –i des de comptes anònims–, burles, linxaments, exigències estètiques sobrenaturals: al final tot plegat té un efecte de crítica, control i assetjament més perfeccionat i ubic que mai. Algunes persones han aixecat la veu per explicar en primera persona com és difícil fer-se un lloc en aquest univers si no tens l’autoestima ben col·locada (perquè, a més, solem fer cas dels judicis menys falaguers, és clar). Sé casos en què la pressió ha acabat desembocant en atacs d’angoixa, depressió o trastorns alimentaris. La majoria, però, ho porten en silenci i senzillament han anat al CAP i els han receptat Diazepam, que és com posar un silenciador; un pegat. La solució pot ser treballar-se l’amor propi i donar menys pes a l’opinió aliena, però i si hi contribuïm rebaixant una mica aquesta agressivitat testosterònica i fem del món un lloc més amable i bonic?

És difícil fer-se un lloc en aquest univers si no tens l’autoestima ben col·locada

El què diran