Les fotos analògiques, com aquesta de les flors dels Andes que tinc a l’àlbum, enforteixen la memòria, són per recordar, emocionen. Les que guardem al mòbil són evanescents

Som a l’Amèrica del Sud, a la República de l’Equador. És de bon matí quan pugem per la pista de Chasqui, la que ens ha de dur al refugi José Ribas, l’edifici groc que s’aixeca al vessant nord del gran volcà. Hem passat per Limpiopungo, una joia amagada, uns aiguamolls on els indis es rentaven els peus per purificar-se. Ara em demano el perquè no els hi vam ficar nosaltres, els peus a l’aigua; ens hauria anat bé, el Cotopaxi, un dels volcans més actius del món, no és cap broma. De nit, a l’hotel de Quito, he llegit un capítol de Cosmos, el llibre que m’he endut, l’instrument de viatge. Mireu com descriu Humboldt el gran erm andí: “Agrestes solituds sotmeses al rampell constant de tremendes tempestats, regió moguda, fuetejada dia i nit per la fúria dels vents, de la pluja i de les pedregades, pobre de llum i quasi mai acaronades per la tebiesa del sol”. Quan arribo al gran erm, el que jo veig és un tossal rocallós immens, sense cap arbre. Som una bona colla i anem molt carregats, el jeep sotragueja i no em puc ni moure, estic enganxat a una de les portes del darrere, per sort tinc el front a tocar del vidre. Els ulls estan atents i la ment va fixant la imatge d’un paisatge violaci, tèbiament il·luminat i ple fins a vessar de gencianes, Gentianella cerastioides, plantes natives de la regió del Cotopaxi, que aquí anomenen cashpachina, la flor dels nuvis. Són tan petites, però n’hi ha tantes! La corol·la, de pètals blavosos i soldats per la base, dibuixa una gran catifa que s’allarga i allarga fins a la llunyania, s’amaga sota les potes d’uns negres cavalls de pastura, per acabar topant amb la blanca silueta del que deu ser el cap de la cavallada. La gran planúria acaba amb un teló de fons cobert per una broma densa que ofega l’allargat perfil d’una muntanya, és l’agrest i petri Rumiñahui. Ens aturem per estirar les cames i m’afanyo a treure la càmera, jugo amb l’obertura de l’obturador, amb la velocitat, i disparo. Ja la tinc! Quina sort, perquè, en un instant, tot s’esfuma, la morada genciana enfosqueix, les siluetes equines desapareixen i el gran erm andí queda colgat per la boira. “Nos vamos”, ens diu el xofer. Ja no em cal mirar, la pluja menuda ha mullat el vidre i m’ha aïllat; segueix el sotragueig, molt a poc a poc anem pujant per la pista fangosa. Diuen que sense xoc no hi ha memòria i que els records tenen a veure amb la intensitat d’aquesta emoció. Quan el paisatge és un mosaic els ulls s’enduen imatges agradoses que mai no s’obliden. El recordo, aquell dia; l’oncle Boré, dret davant el cavallet, amb el pinzell a la mà i el dit polze a la paleta: “Fixa-t’hi bé”, em diu. Som al quintà de la casa i tenim al davant el freixe centenari, que amb les seves llargues branques sembla voler abraçar el mas i la capella de l’enyorada casa pairal. “Mira-te’l bé”, repeteix l’oncle, “veuràs com ell et torna la mirada”. Llavors, jo era massa petit; durant dies vaig evitar aquell arbre gruixut que tenia ulls, que em mirava. És ara, quan l’oncle i el freixe ja no hi són, que m’ha tornat el record; la dec a Walter Benjamin, la recordança; és ell que va escriure que “en la imatge hi ha una mirada que m’observa i m’entusiasma”. Deu ser així, perquè les flors que vaig veure al gran erm andí vessaven de mirades, emocionaven, tenien vida pròpia, m’aguaitaven. Me les vaig endur en una foto que tinc guardada a l’àlbum. Ara tenim el mòbil, i és tan fàcil i és tan ràpid, és la immediatesa el que volem. Potser pensareu que soc un carca quan us dic que la imatge de la pantalla no té mirada, és plana, no té vida, no em mira, no m’interpel·la, no m’emociona, només em fa clicar l’emoticona de “m’agrada”. És un plaer fugisser; d’ara, d’avui, que ve i se’n va, que ve i se’n va... Les fotos analògiques, com la de les flors dels Andes que tinc a l’àlbum, enforteixen la memòria, són per recordar, emocionen. Les que guardem al mòbil són evanescents, les utilitzem només per comunicar-nos, i en veiem tantes, d’imatges! Ens ho deien els avis, que el gust si s’esprem massa esmussa el paladar. Em direu que no és així, que només és narració, que tot són romanços, que els ulls i les imatges són els de sempre, que cal viure el dia a dia. No us dic pas que no, que no hi ha dades, que és teoria, que són coses de l’esperit... Penso jo que és la narrativa, la que amb el seu passat, present i futur dona sentit a la vida.

Les fotos analògiques, com aquesta de les flors dels Andes que tinc a l’àlbum, enforteixen la memòria, són per recordar, emocionen. Les que guardem al mòbil són evanescents

El que els ulls s’enduien