Parlar de fumar o d’inhalar gas del riure en el cas d’uns adolescents activa automàticament un imaginari: desordre, imprudència, transgressió… I això pot acabar convertint-se en una ombra que no sabem si és justa

Aquesta setmana, mentre intentava ordenar tot el que ha passat, una amiga em va preguntar: “Em perdo informació. Per què hi ha tants mitjans que posen el focus en el fet que els nois fumaven?” Ho deia després d’haver llegit diverses cròniques on, entre les poques dades confirmades, es destacava això dels adolescents morts en l'incendi, així com si havien provat el gas del riure a les golfes del carrer Montseny. És una informació? Sí. Pot ser rellevant per entendre l’origen del foc? Potser sí, o potser no; ara sabem que les flames es van iniciar en un dels trasters, perquè es va encendre alguna de les coses que s’hi amuntegaven. Si la investigació ho confirma, el tabac, una cigarreta, un encenedor... podria formar part de la cadena de causes. Ara bé, per mi, el dubte de fons continua sent el mateix. El periodisme no ha d’amagar dades, i és evident que el context importa, però també és cert que, quan la informació és encara incompleta, quan hi ha més preguntes que respostes, destacar determinats detalls pot acabar tenint un pes simbòlic que va més enllà del fet concret. Quan subratllem que els nois fumaven o que havien provat el gas del riure, què estem explicant exactament? Estem aportant una dada clau per entendre els fets o estem, potser sense voler, dibuixant un perfil? Estem contextualitzant o estem insinuant? Perquè parlar de fumar o d’inhalar gas del riure en el cas d’uns adolescents activa automàticament un imaginari: desordre, imprudència, transgressió… I això pot acabar convertint-se en una ombra que no sabem si és justa. Una cosa és explicar una possible conducta de risc; una altra és que aquesta conducta acabi definint el que és una gran desgràcia i el relat públic que se’n fa. Hi he pensat molt aquests dies. De la conversa amb la meva amiga, també en deriva una reflexió incòmoda per a la professió: quan falta informació (quan encara no hi ha una explicació tancada), hi ha el risc que els mitjans omplim els buits amb detalls laterals. I aquests detalls, repetits moltes vegades, poden acabar pesant més que el conjunt. Si tornem a Manlleu, segur que els nois no es trobaven al lloc perfecte, i que no devien tenir permís per ser-hi; segur que fumaven, segur que en alguna cosa es devien haver equivocat. Ara bé, entrellaçar l’incendi amb fumar o el gas del riure –i, d’aquí, amb un determinat perfil– segur que estigmatitza. Jo, almenys, quan de més jove anava al local, deia a casa que jugàvem a la Play i berenàvem magdalenes de xocolata de la Crossanda. Que era veritat, per molt que també s’hi fumés o que juguéssim a tastar el Whisky Peche.

Parlar de fumar o d’inhalar gas del riure en el cas d’uns adolescents activa automàticament un imaginari: desordre, imprudència, transgressió… I això pot acabar convertint-se en una ombra que no sabem si és justa

El que expliquem i el que insinuem