No s'ha d'esperar que la Bíblia ho respongui tot, ni que ho sàpiga tot, perquè la gent que la va escriure ni ho sabia ni s'ho preguntava tot

La ubicació del jardí de l’Edèn; les dues històries de la creació; els fills de Déu que apareixen al Gènesi; l’arca de l’aliança tornada immortal amb la primera aventura de l’Indiana Jones; l’existència i l’acció dels dimonis, els seus noms, el seu origen i el seu destí. La Bíblia diu moltes coses, però no les esgota totes, de manera que resten una gran quantitat de qüestions i de dades sense respondre, sovint penjades en la indeterminació del temps, sumides en la boira d’un passat llunyà, mitològic, idíl·lic, sovint idealitzat. Una biblioteca, així s’ha d’entendre la Bíblia, un conjunt de llibres aplegats en una sola edició, que reflecteix la història de bona part de la humanitat des de més de quatre mil anys enrere. Els experts situen Abraham, segurament el personatge bíblic històric més antic, cap al 1750 abans de Crist, en plena edat del bronze mitjà. Moisès representa una altra fita cronològica, cap al 1250 aC, en època de Ramsès II d’Egipte. En canvi, personatges com Noè, Adam, Eva, Abel, Caín no respondrien sinó a identitats més aviat de caire mític, que venen a representar tipus d’humanitat: els orígens, l’egoisme i el pecat en general, la violència, els desastres naturals o la mateixa justícia divina, ara en diuen justícia poètica. Per contra, la redacció dels escrits bíblics es remunta al voltant del segle X aC, corresponent a l’etapa en què el poble d’Israel se sedentaritza entre el riu Jordà i el mar Mediterrani, en una terra encara avui en disputa amb els descendents dels filisteus, amb els quals es varen enfrontar des de Josuè, Samuel o el mateix Samsó. Per tant, sempre segons els bons coneixedors del món bíblic, existeix una distància entre els escrits i el seu origen, que remuntarien almenys mil anys més, durant els quals els coneixements, les històries i els personatges haurien anat passant de boca a orella, a través d’algun centenar de generacions. En aquest sentit, cal entendre com el que els diferents llibres de la Bíblia expliquen ho fan amb una intencionalitat concreta; majoritàriament, la de transmetre una experiència religiosa entorn de la descoberta del déu únic, l’innombrable, que Moisès mateix reconeix amb el nom de “el qui és”, segons Ex 3, quan s’ha de descalçar perquè trepitja terreny sagrat. Ja en aquell moment, en un text del segle X aC, no es parla d’existir, sinó de ser. L’escriptor d’aquell passatge distingeix molt bé entre ser i existir, perquè el que existeix, un dia va començar i un altre dia acabarà. Les persones humanes, fins i tot els animals i les coses, existim; en canvi, a Déu li pertoca ser, l’ésser, perquè ha de donar l’existència a la creació. L’existència depèn de la voluntat, i en tot cas l’amor, del Déu creador. Déu no tan sols existeix, sinó que és. Amics, no cal creure en la seva existència, sinó en el seu ésser i aquesta és més una qüestió filosòfica, de raonament, que no pas de fe! Per tant, no s’ha d’esperar que la Bíblia ho respongui tot, ni que ho sàpiga tot, perquè la gent que la va escriure ni ho sabia ni s’ho preguntava tot. N’hi havia prou de confiar que tot estava a les mans de Déu, perquè aquesta fe bastava per a viure d’una manera suficientment coherent i plena, malgrat els daltabaixos de la vida, amb les seves contradiccions i paradoxes. Posem pel cas, només començar el relat del Gènesi no situa amb exactitud el lloc del jardí de l’Edèn, el paradís ideal (Gn 1-2); en realitat, un lloc idíl·lic, frondós, fèrtil, ben regat, amb fruits durant tot l’any, es tractava d’especificar el que la humanitat es perd quan desobeeix la llei divina de la pau, de la bona convivència i de l’amor. La terra és suficient per a tothom qui hi habita. Contra el que deien els malthusians del segle XIX, a més població sobre el planeta, més producció d’aliments. El món és un veritable paradís en si mateix, només que l’acció destructiva, egoista i superba de la humanitat s’encarrega de destruir-lo. Així, es recorda una vegada i una altra que cal mantenir, conservar i conrear el paradís en què l’ésser humà viu (Gn 2,15), perquè hi ha suficient per a tothom i encara en sobra a gratcient. En tot cas, la descripció d’un lloc ideal com el que parla el Gènesi caldria identificar-lo amb els jardins penjants de Babilònia, una de les meravelles de la terra antiga, ja desapareguts precisament per la mà destructora humana. Pel poble d’Israel, que vivia més aviat en un territori amenaçat pel desert, viure en una terra regada per tot arreu pels grans rius del Tigris i l’Èufrates era un somni convertit en realitat. El mateix Abraham provenia d’Ur de Caldea (Gn 12), d’on va haver d’emigrar. Per tant, es pot entendre una relació ben directa entre el que explica la Bíblia i la pròpia experiència d’aquells que comencen a explicar històries, per entendre d’on venen, cap on van i quin és el sentit de la vida.

No s'ha d'esperar que la Bíblia ho respongui tot, ni que ho sàpiga tot, perquè la gent que la va escriure ni ho sabia ni s'ho preguntava tot

El que la Bíblia no diu