Com a turista, sempre m’havia agradat perdre’m per aquella immensitat feta de tones i més tones de formigó, metall, vidre i somnis de New York

Abans de viure als Estats Units, el que més em fascinava d’aquest país era New York. Jo em pensava que New York era els Estats Units i viceversa. Que tota la gent vivia en aquell tipus de ciutats. Com a turista, sempre m’havia agradat perdre’m per aquella immensitat feta de tones i més tones de formigó, metall, vidre i somnis. I encara m’agrada. Intento anar-hi un cop a l’any i descobrir les diferents New Yorks a dins de Manhattan. La de Chinatown i la de Tribeca, la del SoHo i la de Harlem. Però ara que visc als Estats Units, New York ja no és allò que més em fascina, d’aquest país. El que em deixa bocabadada, esmaperduda, encisada i sense paraules és poder observar el canvi d’estacions a través de la contemplació de la natura. Aquí a Massachusetts, tenim la sort d’estar envoltats per unes extensions de natura gairebé infinites. I observar com canvia el seu aspecte a través dels mesos i de les setmanes és senzillament extraordinari. A la primavera, m’agrada veure com tots els arbres i les plantes floreixen, i el meu entorn es pinta de tots els colors. A l’estiu, un verd que tot ho aclapara es deixa embolcallar de piuladisses, cels blaus i massa mosquits. A la tardor, els colors càlids de les fulles dels arbres em tenen totalment meravellada, i no em canso d’observar-los detingudament mentre, cofoia, m’hi passejo per sota, i les fulles vermelles, taronges i granatoses em saluden ben mudades. A l’hivern, el mantell de neu blanca que tot ho cobreix envolta el meu entorn, i es genera un silenci clar, de cel gris, que puc gaudir observant des de la finestra, mentre bec una tassa de te ben calenta. Sí, he descobert que els Estats Units no és una ciutat superpoblada i magnífica. He descobert que el que més m’agrada d’aquest país és, precisament, l’antítesi de ciutat. Una natura esplèndida que em xiuxiueja a l’orella el canvi constant d’estacions, any rere any.

Com a turista, sempre m’havia agradat perdre’m per aquella immensitat feta de tones i més tones de formigó, metall, vidre i somnis de New York

El que més em fascina