L’ús del castellà s’ha ampliat de forma preocupant en el dia a dia als nostres pobles i ciutats. Fins i tot hi ha catalanoparlants que ja xerren entre ells en castellà, o empreses on el primer déu-vos-guard de qui t’agafa el telèfon és en aquesta llengua

El setembre de l’any 2000, el mai prou ponderat president espanyol Aznar va introduir una modificació en el sistema de plaques de matrícula dels vehicles en el qual s’anul·lava qualsevol referència a la circumscripció –ells en diuen províncies– a la qual pertanyien. La justificació era no crear recels en conductors de vehicles d’Euskadi, on la lluita armada encara era vigent, però en realitat va ser una maniobra més per anul·lar qualsevol indici que no fes referència a la seva gran pàtria. La mesura es va aplicar en les noves unitats que es van vendre a partir d’aleshores, però conec gent que va córrer a canviar-se la matrícula per una amb la mateixa numeració, però amb la franja blava, les estrelles de la Unió Europea i la E dels veïns totalitaris. Van fer córrer la brama que si anaves a l’Estat francès i els gendarmes t’aturaven i veien que no portaves aquest model, et posaven la multa, i ves a saber quantes maldats més et feien. De totes les vegades que vaig passar la frontera del nord amb la matrícula antiga, mai vaig tenir cap problema. Durant les últimes setmanes m’he trobat diferents persones que m’han interpel·lat fins al punt de recordar-me allò tan empàtic de “què posa el teu DNI?”. A un home no li va agradar que li digués que no compro loteria espanyola –“ni catalana tampoc perquè acaba tributant a Madrid”, vaig afegir– i menys encara des de 2017. I llavors va ser quan les seves dues neurones se li van alinear per refregar-me la teoria del carnet d’identitat. Un altre em va recriminar que em costi canviar d’idioma, encara que l’altra persona parli en castellà. Li vaig reiterar que a mi no m’importa l’idioma amb el qual em parlin, però que sobretot si es tracta de gent que viu a Catalunya o altres indrets amb el català com a llengua habitual, no entenc quina necessitat tinc de passar-me al castellà. Es veu que es tracta d’un tema “d’educació”, però que aquesta deferència és unidireccional. Només hem de ser educats els usuaris del català amb els que no el parlen. I jo penso que ser educat consisteix a considerar el teu interlocutor prou intel·ligent per entendre’t en la llengua pròpia del país on viu. I ell que parli com vulgui. L’ús del castellà s’ha ampliat de forma preocupant en el dia a dia als nostres pobles i ciutats. Fins i tot hi ha catalanoparlants que ja xerren entre ells en castellà, o empreses on el primer déu-vos-guard de qui t’agafa el telèfon és en aquesta llengua, com fent bona aquella falsa creença que tenien les classes altes i pijes barcelonines que el català era un idioma de poble, de peixateres i mecànics de bicicletes. Potser només és anecdòtic, però també torno a veure samarretes de la selecció espanyola en gent que, en canvi, parla català. Deu ser per allò de sentir-se guanyador, i com que l’equip femení els va guanyar un Mundial, doncs així poden ser copartícips en la magra victòria. I així, entre una cosa i una altra ens anem espanyolitzant, com si tot el que es va construir abans del 2017 fos una moda o una tendència, i no un graó més cap a l’assoliment del reconeixement del nostre país. Perquè una cosa és estar decebut amb els polítics o els que es van posar al capdavant del país, i una de ben diferent és canviar de posició segons d’on bufa el vent. Potser ara l’oratge no és favorable, però si no tenim ben clar que el que diu el nostre DNI és eminentment mentida, potser el problema que tenim és molt de base.

L’ús del castellà s’ha ampliat de forma preocupant en el dia a dia als nostres pobles i ciutats. Fins i tot hi ha catalanoparlants que ja xerren entre ells en castellà, o empreses on el primer déu-vos-guard de qui t’agafa el telèfon és en aquesta llengua

El que no posa el meu DNI