El millor boletaire no sempre és el que marxa amb el cistell ple, sinó el que se'n va sense que es noti que ha estat al bosc

El riu Ter baixa famèlic. Es nota que la tardor, tot i algun dia de pluja generosa, s’ha estrenat amb poca aigua. Des de fa anys, de fet, plou poc. Massa poc per dir allò que pel poc que plou, plou prou. No n'hi ha prou, amb quatre gotes. Just serveix per esperar que es faci algun bolet. L’Insta en va ple, de cistells de bolets. Però la sensació és que hi ha més cistells que bolets. Caçar bolets, verb més èpic que l’avorrit collir, és un costum arrelat en un país amb tradició micòfila. Osona, el Ripollès, el Lluçanès i el Moianès en són comarques expertes. Al bosc sempre hi ha gent; i a les cunetes, cotxes. En caps de setmana de bo potser fins i tot massa gent i massa cotxes. Pagesos, masovers i propietaris poden donar-ne fe. Sovint es queixen, i amb raó, que se'ls hi fiquem fins a la cuina. Senyals, advertiments i tancats serveixen de poc. I ara, menys. La temporada de bolets, que té un espectacular efecte mobilitzador, ja es pot donar per estrenada. Els experts abonen un cert optimisme. Diuen que podria ser la millor de l'últim lustre. I és que venim de molt avall. La sequera ha castigat tots els boscos, l'hàbitat on, gairebé de forma màgica, neixen bolets de tota mena. A la Fira de Tardor de Seva, una de les capitals del bolet, s'hi exhibia una variada exposició amb diferents espècies. N'hi ha un munt, d'espècies de bolets. I, com explica un col·lega, de comestibles ho són tots. El problema és que alguns només ho són una vegada. De tant en tant encara se sent a dir que algú s'ha intoxicat. Cal anar en compte amb el que es cull i, també, amb com es cull. El bosc és un ecosistema fràgil. Per això més d'hora que tard tocarà posar-hi normes. Alguns municipis, de manera tímida, ja ho han començat a assajar. Un carnet de boletaire o una taxa per accedir al bosc són idees que de manera periòdica es posen sobre la taula. A Sòria, on la recol·lecció de bolets és una activitat més regulada, es distingeix entre l'ús recreatiu i el comercial. No és el mateix anar a caçar quatre fredelucs, un grapat de rovellons i una menjada de rossinyols de pi -i les brumoses?- que omplir cistells i cistells fins al capdamunt del que sigui per revendre-ho tot a botigues, restaurants, mercats o a peu de carretera. La casuística és molt diversa. Per això resulta complex de regular. Amb les tòfones l'administració ja hi va prendre cartes. Als tofonaires fa temps que ja se’ls demana una llicència. Potser no és eficaç del tot, però és un mecanisme per substituir la manca de regles formals que regeixin l’accés als boscos molts caps de setmana envaïts per exèrcits de caçadors de bolets. L'altre dia, prop de Vidrà, una tropa desembarcava a bosc amb ganes: cistells de totes mides, bosses de plàstic per si de cas, motxilles carregades d'entrepans -és millor el de cap de llom o el de pit d'indiot reduït en sal?-, llaunes i frucos. L'estampa es replica aquí, allà i més enllà. Amb un tret comú: tot cristo amb el mòbil desenfundat per s'hi s'ha de disparar. El botí s'ha d'immortalitzar. I és que encara ens pensem que el millor boletaire és qui marxa amb el cistell ple. I no. El millor és qui no deixa rastre d’haver estat al bosc. Un boletaire no és un dominguero.

El millor boletaire no sempre és el que marxa amb el cistell ple, sinó el que se'n va sense que es noti que ha estat al bosc

El rastre