El rellotge va girant però la vida sembla que estigui una mica en pausa

Tic-tac. Sona el despertador i sembla que tot va bé. El rellotge va girant però la vida sembla que estigui una mica en pausa. Com si tot això no anés amb nosaltres. Em desperto, mentalment penso tot el que he de fer durant el dia i de cop, pam! M’apareix al cap la trista realitat i aquesta sensació contínua que estem vivint en una pel·lícula de ciència-ficció i que, a la nit, quan tanqui els ulls, tot haurà passat. Però no. És real i ho és tant que sento com una broma això que sempre hem dit que les pandèmies només passen al Tercer Món. Vint-i-cinquè dia sense sortir de casa. Un més i un menys. Les notícies són tan incendiàries que encara que no les vulguis escoltar arriben a tu d’alguna manera o altra. No n’hi ha prou amb la fatídica dada diària de les morts per coronavirus –entre tots ens hauríem de repensar què ens aporta saber aquest número tan terrible– que ara també hem de preocupar-nos per la crisi econòmica que tenim a sobre i que no sé fins a quin punt sabem com ens afectarà. Una no deixa de pensar que és molt afortunada i que el simple fet de seguir tenint feina ens ha de fer sentir persones privilegiades. Ens diuen que ara haurem de retallar vacances i que pencarem més que mai. És clar, sí, la situació és extrema, però jo em pregunto per què sempre hem de ser els mateixos els que hem de pagar amb una situació externa. Per què els grans poders i les grans institucions ho segueixen fiant tot a la ciutadania i als seus treballadors? Em pregunto coses que ja sé la resposta i sí, creieu-me, no és agradable de sentir. Pensar en totes aquelles persones que estan patint la pandèmia en carn pròpia encara ens fa sentir més vulnerables i més insignificants. Persones que estan soles, malaltes i que no poden estar en contacte amb cap familiar. Hi pot haver una pitjor sensació que aquella de sentir-te completament sol i ni tan sols poder-ho compartir amb ningú? No fa molt de temps, a la família vam tenir una persona molt propera a la Unitat de Cures Intensives de l’Hospital Universitari de Vic i encara guardo aquells moments com si haguessin passat ahir. La situació ja era duríssima, tot i que nosaltres sí que podíem entrar-hi dues hores al dia. Ara penso en totes aquelles famílies que ni tan sols tenen aquests petits moments de pau i d’esperança i se’m desfà tot. timetoprepare.net No sé si aquesta pandèmia ens canviarà a tots. No sé si veurem la vida d’una altra manera, però sí que sé que hauríem d’aprofitar-ho per valorar com es mereixen aquells sectors que sempre han estat menyspreats i, curiosament, amb molta presència femenina. Infermeres, metgesses, personal del sector de l’alimentació i servei de neteja. Són tan indispensables ara que parlem d’elles com si fessin allò que s’espera de tothom. Com si fossin heroïnes. No les tractaríem com a heroïnes si poséssim en valor la seva feina. Si no fossin completament imprescindibles en moments tan terrible. No les oblidem.

El rellotge va girant però la vida sembla que estigui una mica en pausa

El recompte més dolorós