És impossible explicar l’immens progrés del coneixement sense l’aportació de l’escriptura i la lectura en la construcció i la transmissió del saber

Les dades del darrer informe PISA (Programa d’Avaluació Internacional d’Estudiants), dut a terme per l’OCDE, han generat una profunda preocupació, que ha comportat la creació de comissions d’experts i l’adopció d’unes primeres mesures correctores. Un dels aspectes que han suscitat una inquietud major és la baixa comprensió lectora, que és indispensable per a l’èxit en el conjunt de disciplines. Afegim-hi que a Catalunya s’ha aprovat un Pla Nacional del Llibre i la Lectura. S’ha parlat d’una dependència excessiva de l’ús de les pantalles, sovint més per al joc o l’intercanvi social en línia que per a la lectura. S’ha adduït, a més, la importància del factor immigratori i la incorporació massiva d’alumnes amb llengües maternes que no coincideixen amb les vehiculars d’aprenentatge. S’han qüestionat algunes innovacions metodològiques. I a aquest escenari educatiu, hi hem d’afegir l’increment dels casos de malalties degeneratives cerebrals, afavorit per un augment de l’esperança de vida. Si prenem en consideració l’origen del nostre univers, que podem situar fa 14.000 milions d’anys, i del nostre planeta, que té 4.600 milions d’anys, l’aparició de l’espècie humana moderna és ben recent, de fa amb prou feines 200.000 anys i encara més propera és la de l’escriptura, que existeix des de fa només 5.300 anys. Però és del tot impossible explicar la transformació radical de la nostra experiència i l’immens progrés del coneixement que s’ha generat des d’aleshores sense l’aportació determinant de l’escriptura i la lectura en la construcció i la transmissió del saber. El dia 24 d’abril la Universitat de Lleida va concedir el doctorat honoris causa al professor Sebastià Serrano, un dels savis eminents del nostre país, que ha reeixit a fer confluir ciències i humanitats per avançar cap a una concepció més integral de l’existència. Al seu llibre El regal de la lectura. Què passa al nostre cervell quan llegim?, ens convida, a partir del cas mèdic d’un pacient francès de la fi del segle XIX que, arran d’un accident cerebral, va perdre la capacitat de llegir, a un viatge a través del vincle essencial de l’ésser humà amb el llenguatge, de la necessitat que ha sentit d’imaginar i teixir relats, de primer només orals, després plasmats i compartits també per escrit. Alternant-hi la narració de les situacions viscudes per Claude i la seva muller i dels metges i terapeutes que se’n van ocupar amb una immersió progressiva en els avenços assolits per la neurologia, afavorits per tecnologies cada cop més precises, Sebastià Serrano ens proposa desautomatitzar l’exercici de la lectura, per reivindicar-ne el valor i la seva funció primordial, des de l’escola, per al ple desplegament de les potencialitats intel·lectuals i socials i per constituir, al capdavall, quan ens fem grans, reserves cognitives que enforteixin el nostre cervell per afrontar en millors condicions l’envelliment. Assaborim el regal de la lectura.