El relat i la realitat, què s’imposa a qui
Dilluns, 29. S’està dibuixant un món en què l’important ja no és tenir la raó, sinó que te la donin. Controlar el relat per imposar una realitat encara que sigui adulterada, esbiaixada, sobredimensionada o directament falsa. Hi ha gent que hi treballa directament a consciència, en aquesta estratègia. I se n’està sortint, utilitzant i instrumentalitzant problemes –que hi són– per estigmatitzar-los i convertir-los en una causa absoluta al voltant de la qual ha de girar tot. També perquè, segurament, fora d’això tampoc tenen cap altre discurs ni ganes –o capacitat– de tenir-lo. Torelló en va ser dilluns un exemple simptomàtic. La legítima preocupació de veïns per uns problemes de convivència que són innegables van explotar de manera exponencial i també orquestrada. Aquesta manera d’afrontar els problemes ja és, per si sola, un problema.
Dimecres, 1 d’octubre. Aquí no hi ha relat que s’imposi a una realitat que diu que vuit anys després del referèndum, el desencís i la indiferència amb què fins i tot l’independentisme viu el moment actual és incontestable. Allò de “Ni oblit ni perdó” ja gairebé es comença a no saber a qui va dirigit, en realitat. Hem tornat als problemes que no decauen mai, com el drama de Rodalies –i espera’t– o els embussos a les carreteres per obres en franges horàries que ens van dir que no n’hi hauria.
Dijous, 2. Entre moltes altres coses, la guerra és cinisme. I això que el genocidi d’Israel sobre Gaza no és una guerra, sinó directament un genocidi. S’han cuidat prou, les autoritats israelianes, de difondre les condicions de seguretat i “bones maneres” amb què s’ha interceptat i aturat la flotilla solidària –on viatja la manlleuenca Ariadna Masmitjà– que pretenia arribar a Gaza però que ja sabia que no ho faria. I malgrat tot, per a Israel deuen ser molt més incordi els integrants d’aquesta expedició que les desenes de milers d’innocents anònims a qui ha fet assassinar. Però amb els visitants s’ha de quedar bé i tenir-ne cura, només faltaria.