Un rellotge que expressava amb el seu so les hores a tota la ciutat i ho ha fet al llarg de tantes generacions, com a mínim i de forma autònoma d’ençà el segle XV, no mereix aquest final tan sord i lacònic.

No es coneix l’existència de rellotges autònoms als campanars de catedrals, monestirs o castells reials abans de principis del segle XIV. Amb això no volem dir que no existissin ginys mecànics, més enllà de les clepsidres o els rellotges de sorra, que servien com a avisadors per compassar el toc de les hores manualment des del peu del campanar. Qui ens testimonia l’existència d’un primer horologium o aralotge vigatà és mossèn Josep Gudiol (1872-1931), el primer director i mantenidor del Museu Episcopal de Vic. A principis del segle XX, coincidint amb el desig anunciat de part de l’Ajuntament de Vic, que hi havia la voluntat ferma de canviar la maquinària del rellotge de la plaça, mossèn Gudiol va publicar un recull de les seves recerques d’arxiu al setmanari La Veu de Montserrat.

Com ens recorda el mateix historiador “els rellotges al segle XIII formen part de l’edifici sagrat o església. Havia de servir bé per necessitats litúrgiques, i així és de pensar que seria l’aralogium que el monjo de la Seu de Vich Guillem de Bellestar deixà com a llegat l’any 1283: una màquina que si bé no tocaria de manera autònoma, per la seva importància va propiciar que el Capítol li dediqués una missa responsori cada any en la data de la seva mort com a mostra d’agraïment. Ens trobem doncs –en ple segle XIII– amb el primer testimoni d’un rellotge públic a la Seu de Vic. Cal dir que serà a partir de l’any 1334, poc després que el bisbe cedís la seva jurisdicció de la ciutat al rei, quan començaran els pactes i concòrdies entre el capítol catedral i el consell municipal per tal de tractar l’ús i el servei dels tocs “extralitúrgics” que convenen a la ciutat, entre ells , no cal dir-ho, el toc de les hores.

Encara i abans de concòrdies més concretes que s’especificaran pocs anys més tard, la reina Maria de Luna, esposa i lloctinent de Martí l’Humà –el darrer monarca de nissaga catalana–, disposarà en 1396 per a la ciutat de Vic que “pugui tenir en el campanar de la Seu o on vulguin la campana de les hores, a tocar de dia i de nit, tal com es fa a la ciutat de Barcelona”… i afegeix que “el salari de la persona que tocarà les hores el pagarà la ciutat”. Però una de les concòrdies més específiques entre els dos estaments ciutadans en aquesta matèria i que va perdurar en la seva aplicació fins al segle XIX serà la Concòrdia de 1406 en la qual es disposa la participació en el cost de la campana, del seu manteniment i el salari del campaner. Per a tots els usos no litúrgics (toc de foc, invasió, seny del lladre, viafós, etc.) amb el de les hores que també concernia a la comunitat canònica de la catedral s’acordarà que el municipi aportarà les tres quartes parts dels costos mentre que la resta (una quarta part) serà a càrrec del bisbat.

És important aquesta concòrdia ja que s’aplicaran les mateixes proporcions en les despeses corresponents quan s’instal·li el primer rellotge autònom (que toca per si mateix) a la catedral de Vic. En efecte serà l’any 1444 quan el municipi i el capítol catedral signen un contracte amb el rellotger palamosí Joan de la Pedra, el qual es comprometrà a fabricar un rellotge per a la ciutat per la quantitat de 280 florins i 154 lliures amb el compromís de dedicar-se al seu paratge i manteniment durant els set anys següents a la seva instal·lació.

Cal tenir en compte que el rellotge de la catedral de Vic va ser el tercer que s’instal·là en una catedral en tot el regne d’Aragó (després dels campanars de les catedrals de València i Lleida ). Emperò a Barcelona consta un rellotge autònom a partir de 1401, construït per Bernat Desplà, només que de vida efímera ja que a la seva mort (1409) ja ens diu la crònica que es tornen a sonar les hores a mans. Fins al de 1490 no es pot parlar d’un rellotge eficient que estalviï als sonadors de la catedral de Barcelona els tocs manuals. Aquest rellotge monumental serà a càrrec de Jaume Ferrer, el mateix que havia vingut a Vic, l’any 1483, a fer una reparació a causa d’una “avaria adop i afinament del relotge”, cobrant 8 lliures pel seu salari” . Vic –tal com hem dit– va ser una de les ciutats pioneres en tenir un rellotge de mecanisme autònom, essent Joan de la Pedra un dels primers rellotgers que tenim notícia de tot Catalunya.

De la importància del rellotge per a la ciutat en podem treure conseqüències pràctiques si ens atenem al compromís que adquirien al segle XV els representants de la ciutat a fi i efecte de vetllar pel seu bon funcionament. “Los honorables consellers son obligats dues voltes l’any d’anar a visitar i veure lo relotge en companyia de qui se’n ocupa juntament amb d’altres homens sian de l’ofici, per tal de veure si hi manca res, si hi fa falta conservació del dit relotge i que hi proveescan el que hi faci falta…”. Amb aquest article compilat en el Cerimonial de Consellers (any 1496), Antoni Vila –conseller en cap– posa negre sobre blanc les obligacions dels consellers en referència al rellotge de la ciutat, que en aquells moments i fins al segle XIX, quan el municipi va instal·lar el seu propi rellotge i campanes al Mercadal, va ser per dret propi el de la catedral. Hem d’afegir per acabar que el rellotge de Joan de la Pedra va resistir l’embat dels segles amb no poques reparacions i modificacions. Finalment a principis del segle XX es va adquirir l’actual maquinària que fins als anys noranta del segle passat va estar a cura del darrer campaner de la catedral, Francesc Serinanell, que era l’encarregat ordinari de pujar les peses a braços per mitjà d’una manovella. Des que es va electrificar el seu mecanisme, el rellotge de la catedral ha seguit donant les hores i els quarts a tot el veïnat i vila fins fa un parell d’anys en què ha fet un mutis permanent i inexplicable. Un rellotge que expressava amb el seu so les hores a tota la ciutat i ho ha fet al llarg de tantes generacions, com a mínim i de forma autònoma d’ençà el segle XV, no mereix aquest final tan sord i lacònic.