El rellotge de l’Ajuntament de Vic (II)
Arriben canvis horaris
En aquests moments, les noves directrius europees sobre l’hora oficial en relació amb el meridià de Greenwich adoptades pel Parlament espanyol en data 26 de juliol de 1900 forniren una bona excusa al consistori vigatà per rellevar la màquina d’en Tusquelles. L’acta municipal del dia 7 de desembre de 1900 ho deixava ben clar: “Es de imprescindible necesidad la compra de un nuevo reloj”. La construcció de la nova màquina fou encomanada al rellotger Josep Besses, de Barcelona. La modernitat havia arribat acompanyada, però, amb la intemperància sonora… i és que no tan sols l’esfera del nou rellotge expressava el que les disposicions oficials ordenaven (les hores es comptarien de les 0 a les 24) sinó que les campanades es multiplicaven fins a l’extenuació al toc de les 24 hores de les 12 de la nit. Sota la pressió d’una ciutadania crucificada per la inacabable tocada d’esquellots d’un rellotge excessivament legal, l’Ajuntament es va veure obligat a reclamar novament els treballs del rellotger barceloní per tal que readaptés la màquina a l’anterior sistema, molt més pràctic i més breu.
La mandra del “donar corda”
Però la comoditat enllamina i el rellotger Ramon Culí, 60 anys després del rellotge d’en Besses, va suggerir al consistori de Vic la compra d’un nou enginy mecànic que subministraria l’empresa Blasco de Roquetes (Tarragona). Amb la nova màquina el funcionari municipal de torn s’estalviaria l’exercici diari de pujar diàriament a la sala de màquines a remuntar manualment les peses del rellotge de plaça. Va ser un matí assolellat de festa major de l’any 1963 quan s’estrenà la nova maquinària del rellotge amb remuntatge elèctric. Una gernació de vigatans era al peu de la torre per escoltar també la propina anunciada: la melodia del flamant carrilló de sant Miquel dels Sants. En el darrer instant, una indiscreta llagosta de camp havia ocupat l’encaix metàl·lic per on havia de bascular el contactor de mercuri que havia d’accionar el motor del carrilló. El rellotger Culí, amatent, va haver de posar en marxa el pla B: pujar a la sala de màquines i accionar el dispositiu manual. Tocà la melodia, però davant d’una peça inconeguda tota la gent i la premsa de l’època varen coincidir que als constructors de Roquetes o bé els fallava l’oïda o els havien enviat erròniament la partitura dels goigs de Sant Taló.
Rellotge via satèl·lit
El darrer canvi de maquinària (any 1995) l’hem d’ambientar en l’última moda –errònia al nostre parer– de substituir els rellotges de funcionament mecànic o mecànica pels enginys de tecnologia electrònica. L’exactitud horària en el cas del rellotge electrònic és més precisa, però com diu molt bé l’expert reparador i restaurador de rellotges de campanar Joan Pedrals, “es perd en autenticitat i es malbarata un patrimoni que garanteix un funcionament més que perfecte, si se’l manté en les degudes condicions i servei”. En el cas de Vic i el fet que s’hagi desconnectat el toc de campanes en horari nocturn a partir de l’any 2001, ha provocat, més enllà d’altres queixes per aquesta parada inusual i atípica en rellotges de campanar, la inquietud anual de no tenir ni assegurat el toc nocturn de les 12 campanades de la nit d’Any Nou, que s’ha esmenat finalment a mesura que alguns dels afectats a la festa de la nit de Sant Silvestre han fet arribar les seves queixes a l’administració municipal.
Una visió romàntico-històrica
La torre del nostre rellotge de Vic no té ni de bon tros l’encís d’un campanar quasi màgic com el de l’Ajuntament de Praga, o la bellesa del de San Marco de Venècia ni la presència impactant del Big Ben de la torre de Londres, però dins del conjunt visual del nostre Mercadal representa una icona emblemàtica i genuïna de la ciutat de Vic. Quin vigatà no s’ha passejat de nit pel Mercadal contemplant la tènue llum o del sota voltes i les façanes presidides per la torre del rellotge del seu Ajuntament? La visual que li dona la llum projectada pels focus que posen en relleu els nombrosos detalls de la seva cara principal (des del peu fins al cimal de la gàbia abarrocada de les campanes) fa que hom pugui observar encara amb més fruïció l’encís d’un conjunt esvelt i ben proporcionat d’un monument en aparença gens pretensiós. Un monument que d’ençà d’aquell llunyà any 1823 ha esdevingut una peça imprescindible de la ciutat de Vic i de la visual arquitectònica i monumental de la seva plaça gran. Aquells “maons escaldufats” presidits per un disc o cercle de les hores, capçats per dues campanes “laiques” embolcallades per ferratges d’inspiració barroca han esdevingut molt més que un epíleg arquitectònic de la casa de la ciutat, la seva presència ens parla de l’equilibri i de la confrontació històrica dels dos poders mentre que amb la seva definitiva construcció s’imposa l’autonomia del poder civil.