La gent del Rif demana justícia i uns drets que se’ls neguen. La gent del Rif veu que ningú fa res per la seva terra. Els conviden a marxar, a travessar l’Estret a la intempèrie.

Pueblo blanco. / Las puertas están cerradas. / (Un grillo ondula su cinta sonora.) / El farol se va con la estrella / y la estrella / se va con el cauce. / Pueblo blanco. / (Gira la veleta del mundo.) Federico García Lorca. Per què el vent del Rif m’ha fet recordar aquest poema? Quantes voltes que ha donat el penell del món, Federico. N’ha donat tantes que en maleïm moltes. Volem saber en quina cuneta et van colgar, perquè ressonin a prop teu els versos que anhelem recitar-te. El vent ens escabella, fa voleiar els vels, les robes lleugeres, les gelabes acolorides. Mirem l’horitzó. Les cigales canten. Cases emblanquinades. Portes tancades. On ets, Federico? El vent del Rif malda per trobar-te. Brogit de gent. S’apropa la festa, la festa del xai. Corredisses per comprar, per tenir-ho tot a punt. Il·lusió continguda però viscuda. L’energia s’encomana. Els somriures es contagien. Els xais es transporten, dalt d’un carro, dins d’una furgoneta, al portaequipatges. Es ven, es compra. A cada cantonada s’esmolen ganivets. Els xais esperen innocents el seu sacrifici. Les dones compren la ceràmica més bonica per posar-hi ametlles, dàtils, dolços. Les famílies es visiten, mengen, parlen, parlen molt, potser només es retroben un cop l’any i aquests estiu han coincidit les vacances amb la festa del xai, una il·lusió més per compartir. Hi ha tantes famílies que viuen a Europa! L’amazic es barreja amb l’alemany, el català, el castellà, el francès, l’holandès. Carme! Em va cridar al mig de la gentada, al mercat de Nador. Sempre fa il·lusió trobar-te algú conegut en una ciutat tan gran. Tot parlant català, amb el meu amic, mentre mercadejàvem el preu dels xais, un jove diu: Visca Catalunya! Feia caminar el seu xai agafant-lo per les potes del darrere. Tots tres vam somriure. Dins de la parada. Els homes mengen pinxos de xai. Vaig retrobar-me amb la xamfaina de tomàquet i pebrot que feina el meu pare. No m’ho podia creure. Aquell mateix gust de quaranta anys enrere, amb el mateix plat duralex transparent. Anar i venir de gent. Mentre sucava el pa dins la xamfaina, es va aturar el temps. En aquell temps d’abans hi havia fins i tot notaris en aquestes haimes, la gent de les muntanyes aprofitava per fer tractes, o per saber dels uns i dels altres. Ara es retroben els coneguts escampats pel vell continent i de tant en tant es vessa alguna llàgrima. Els quatre petons, les abraçades entre els homes, les ganes de veure’s, el te per assaborir els records compartits. Les dones compren, netegen, endrecen. Ho volen tenir tot a punt. La millor roba, el millor somriure. Arribat el dia, hi ha qui espera el crit de la pregària, aquest dir diferent que anuncia la festa. Hi ha qui va a la mesquita. Després matarem el xai. El dia abans l’hem acaronat, l’hem mimat. Jo no vaig voler veure el sacrifici. Em vaig cuidar dels nens petits. La pell queda en desús. Ja no se’n fa cap catifa. Els contenidors s’omplen de pells de xai. La pudor de les restes del bestiar mort ens aclapara. Per què no hi ha una bona recollida d’escombraries? Per què les males olors arruïnen la il·lusió d’un poble que voldria que el Rif fos pròsper? Els ulls es neguen dels que retornen a Europa i altres ulls s’il·luminen perquè sense ganes d’anar-hi somien ser-hi, perquè al Rif no hi ha hospitals, poques escoles, cap assistència social, molta repressió, massa corrupció, molta gent tancada a la presó, poca educació i massa diners destinats a fer mesquites. La gent del Rif demana justícia i uns drets que se’ls neguen. La gent del Rif veu que ningú fa res per la seva terra. Els conviden a marxar, a travessar l’Estret a la intempèrie. Tampoc sabrem mai, Federico, on són aquells que ha engolit la mar. El vent del Rif els haurà d’enviar les seves tonades de cançons antigues, de versos apresos, de lluites entomades i mai acabades.

La gent del Rif demana justícia i uns drets que se’ls neguen. La gent del Rif veu que ningú fa res per la seva terra. Els conviden a marxar, a travessar l’Estret a la intempèrie.

El Rif