Tothom ballava amb el got llarg de vidre a la mà, en precari equilibri, vessant gels, coca-cola i whisky de manera que la pista era com un fangar

Tot i que m’importa un rave, desconec l’origen de la fascinació de la gent del Pirineu per posar el genitiu saxó al nom dels locals amb la intenció de donar-hi un toc modern i deu ser per això que els meus records fluctuen com el maleït riu d’Heràclit des del Forat minúscul al ja desaparegut Harlem, club amb carnet, que va substituir l’ancestral River’s, on vàrem consumir moltes tardes de diumenge a Ripoll. Als anys setanta, ningú no sabia ballar res amb ritme i la vergonya arrítmica ofegada en alcohol de garrafa ens duia de manera imparable cap al River’s a moure’ns, arrapats com paparres a les ties, per ballar lents a la pista que s’estenia des dels sofàs obscurs fins a la barra monolítica, mentre llums de colors que es reflectien en esferes giratòries de miralls minúsculs, a guisa de plaques tectòniques miraculoses als baixos de l’Arquet, ens despistaven. En aquells temps de les nostres vides tot era tan nou que moltes coses encara no tenien nom i per anomenar-les les senyalàvem amb el dit. Vivíem prop de la barra llarga sempre molla i humida on un amic meu enguixador ens servia cubates de garrafa altament tòxics que podien inflamar-se de manera espontània. Crèiem que amb alcohol les ties eren més acollidores i demanàvem toxicitats en gots llargs pensant que als sofàs de la zona fosca tot aniria bé, o millor. La música dels setanta va ser la millor música de totes les èpoques pretèrites i futures i els que vam fer eclosió a la vida llavors mai no hem oblidat les zones fosques de les discos fluvials ni el remaleït regust de l’alcohol barat que ens atuïa per rebolcar-nos com animals als sofàs, cada diumenge a la tarda, i tenir prou llengua i decisió com per voler hostiar el corpulent porter ros del River’s, home pacient com pocs, el nom del qual no recordo i que, val a dir, sempre l’he buscat per demanar-li disculpes pel meu mal comportament en aquells anys que vàrem viure perillosament. A les tripes del River’s s’hi descendia com a l’infern, per una escala fosca que abocava a la barra d’alcohols i al pecat mentre la immersió sònica destrossava els timpans a l’instant i la falta de llum, barrejada amb flaixos estroboscòpics com els raigs C de Blade Runner, augurava tardes lascives. Amb la jaqueta de pell negra al vestíbul només de baixar per l’escala un s’entrebancava amb els cossos que en plena luxúria als graons ja començaven a trobar el recer carnal imminent. En aquelles tardes i en aquells indrets, la música no es dividia per gèneres, intèrprets, ni llistes, no, a falta de Spotify hi havia una classificació clara i simple com la navalla d’Occam i, així, la música era ràpida o lenta i punt, sense collonades. La música ràpida afavoria que l’alcohol intoxiqués el cos amb ajut de convulsions similars a l’epilèpsia. Tothom ballava amb el got llarg de vidre a la mà, en precari equilibri, vessant gels, coca-cola i whisky de manera que la pista era com un fangar lliscós on Johnny Walker mai no hi hauria gosat caminar, ni en els seus més delirants somnis etílics. Un ballava i mirava les ties i les ties als tios, bàsicament, mentre es provava de dissimular la manca de ritme posant cara d’imbècil perquè la imbecil·litat solia ser rendible.Les noies més atractives estaven sempre associades a mascles alfa, gent altiva amb una pinta psicodèlica per als cabells guardada a la butxaca del darrere del pantaló, gent hostil que només tenien por que algú els les prengués, tot i que no eren seves, les noies. Si, encara que fos per accident, la mirada d’un es creuava amb la d’un d’aquests protomascles se solia acabar a plantofades allà mateix. No era bona idea encarar-s’hi, no, ni tan sols mirar. Esquivades aquestes dificultats un es fixava en alguna de les noies que ballaven al ritme de les músiques ràpides babilòniques i se la convidava a beure o, amb gestos obscens, a ballar al costat d’un, o al davant, o al darrere. Quan ella accedia, a l’instant un desitjava el canvi de música ràpida a lenta. La música lenta era tot un altre món perquè algú des d’un control amagat canviava de ràpid a lent i abaixava la intensitat de la llum propiciant els acostaments. Si la cosa havia anat bé, les parelles de la música ràpida s’atançaven i els ritmes corporals s’alentien primer i es disparaven després, les distàncies desapareixien, els llavis es feien propers, les mans recorrien zones prohibides i el ball en si mateix es convertia en una cadència primària, lenta, profunda, denissovana, lasciva, molt lasciva. El lent era la nostra zona preferida de la vida, el motiu que justificava la immersió en aquell infern primari i fosc que el River’s era. Si la cosa anava bé i hi havia connexió, atracció, sexualitat, un anava als sofàs a explicar històries de por i collonades, que si la velocitat de la llum, que et calculo què peses amb la diferència d’acceleració de la meva moto al quilòmetre lliure amb sortida parada, la fita monolítica del qual acabava prop de Can Villaura, on servien xampany Jacques Perrier a cap preu, llavors, quan els controls d’alcoholèmia no eren ni tan sols ciència-ficció de replicants. Als sofàs la música deixava d’existir del tot i en algun moment indeterminat un s’adonava que ja havia passat la tarda (la nit mai no va ser utilitzable) i tot acabava pim-pam, se sortia al fred extrem del Ripollès, com el de l’espai exterior, però ens importava un rave perquè s’emergia de les profunditats de l’infern com si surés nu en un passeig extravehicular de la NASA. La foscor de nit queia com una llosa de plom sobre tots nosaltres, les ties marxaven, els de Manlleu anaven a Torelló a buscar brega derrapant per Terradelles i tots cap a casa a escoltar Los 40 Principales, a veure els monòtons resums dels partits de la lliga de la Meseta, i ja només ens quedava aquell enyor intensíssim de diumenge, d’amor o desamor i desig que ens atuïa tota la setmana que s’allargassaria, pastosa i indolent, com Lorentz no havia sabut predir en cap puta equació. Amb el temps, el River’s va tornar a ser l’Arquet, després res i llavors el Harlem, on cantaven de puta mare gent en directe amb la música a cent terawatts fins que et tremolava el miocardi, les meninges i els genitals i les ties hi ballaven sense mirar ningú ritmes africans o caribenys que els tòxics moderns acostaven a síncopes vodús. Els sofàs havien transmutat en futbolins lubricats que funcionaven a la perfecció al costat de màquines escurabutxaques i per l’Insta instaven que si et morrejaves a la barra amb qui fos regalaven un xupito de bon tequila, per exemple. Mentre, algú controlava amb un iPad i Wifi 5G, des de la pista de ball interrompuda per columnes lítiques, les cadències que llavors, potser, feien creure que finalment un sabia ballar i, així, em delia per enfilar-me a cantar aquelles lletres dels setanta que duc tatuades al cor sobre l’escenari electromagnètic on la gent emprenyada hi abocava els gintònics servits amb gots de plàstic que ningú, ni el meu amic Tato, sàviament, no volia. Era llavors que en el sospir de la nit quan les aigües del Freser es tornaven tèbies com les nits d’Heràclit que sortia de nou a l’exterior de mi mateix, com abans, al fred ancestral de la nit i del riu que va inspirar el River’s del Ripollès, i era en aquells moments sense temps en què la vida ja no donava més de si que la nit badallava com una filla de puta i que, sota la mirada estranya de gent que em calculava l’edat amb errors de dècades, des del seu tèrbol i precari equilibri dinàmic i gosava demanar-me en francès què hi fa un tio com jo en un lloc com aquell, pensava, en altres llengües i amb un somrís sorneguer d’orella a orella, que els podria haver engendrat sense massa problemes allà, a l’Arquet babilònic, ara fa un munt d’anys.Rock me mama!

Tothom ballava amb el got llarg de vidre a la mà, en precari equilibri, vessant gels, coca-cola i whisky de manera que la pista era com un fangar

El River’s de Babilònia