Si m'haguessin fet més cas en el seu dia, es podria haver evitat ara el robatori de les joies del museu parisenc

El que són les coses... el Museu del Louvre ha estat víctima d’un robatori amb el modus operandi quasi calcat al que va succeir a Vic la nit del divendres 26 al 27 de juny de 1903. En tots dos casos els lladres van escalar fins arribar al balcó/finestra dels segons pisos. En el cas del Louvre, segons les autoritats franceses, els lladres es van endur vuit objectes, entre ells diademes, collars, arracades i agulles de pit. Les joies havien pertangut a l’esposa de Napoleó, l’emperadriu Maria Lluïsa d’Àustria; a la seva cunyada, la reina Hortènsia d’Holanda; a la reina Maria Amèlia, esposa de l’últim rei de França, Lluís Felip, que va regnar entre 1830 i 1848, i a l’emperadriu Eugènia, esposa de Napoleó III, que regnà entre 1852 i 1870 (Schofield (2025). Segons l’expert en recuperació d’art Arthur Brand, els lladres es van emportar “peces importants de la història de França... ha estat un desastre nacional... Aquestes són l’orgull natural de França”. En referència al contingut sostret del Museu Episcopal vigatà l’any 1903, el nombre d’objectes de valor fou de 254, entre els quals hi havia cinc marfils, tres miniatures i 81 mostres d’orfebreria religiosa i civil; a més de 165 monedes, quasi totes d’or o plata, pertanyents a la sèrie numismàtica colonial espanyola (La Ilustració Catalana, núm. 9, 1903). L’objecte emblemàtic que s’endugueren va ser una icona bizantina-oriental. Aquesta mateixa peça va tornar a aparèixer retratada a principis de 1905 en la publicació del Catalogue Raisonné de la Collection Martin Le Roy. Josep Maria Sert, al viure a París i moure’s en el món de l’art, va comprar aquest catàleg i s’adonà que, entre les seves làmines, hi havia la famosa icona bizantina robada del Museu Episcopal de Vic. Li fou fàcil detectar que era la mateixa obra d’art perquè tenia idèntiques imperfeccions causades pel pas dels segles. De seguida va enviar-lo al Museu de Vic, en obsequi. Un cop plantejat el problema, Sert s’encarregà de gestionar l’intent de la seva recuperació i el primer que va fer va ser entrevistar-se amb M. Le Roy, com a propietari de l’obra d’art. Aquest reconegué que l’objecte era el mateix que figurava en dita làmina de catàleg, però es negava a retornar-lo ja que “l’havia adquirit pagant-ho bé” (Brunet, “El robatori de Pamplona”, La Veu de Catalunya, 23/08/1935,1). Sert va fer alguna gestió més junt amb l’ambaixador d’Espanya a París, però el doble fracàs policíac i diplomàtic fou definitiu. De totes maneres, crec que s’hauria pogut fer més per recuperar la peça. Si traslladem les lleis actuals al 1905, i s’hagués plantejat el plet als tribunals per tal de recuperar la icona bizantina, es podria haver guanyat perfectament ja que la usucapió o prescripció adquisitiva d’un bé moble requereix un termini mínim de tres anys en cas que hi hagi hagut bona fe (article 1955 del Codi Civil). És a dir, M. Le Roy hauria d’haver adquirit la icona amb la creença que la persona de qui la va rebre era el seu propietari i podia transmetre el seu domini (art. 1950 Cc.). A més, hauria d’haver tingut un títol que acredités l’adquisició que, a més, hauria de ser vertader i vàlid (art. 1953 Cc.), cosa que dubto molt que hagués pogut acreditar. Clar està que aquest cas seria més complicat ja que a l’estar en mans franceses hi hauria hagut d’intervenir el dret internacional privat, cosa que complicaria el cas. Fa 11 anys vaig escriure un article titulat “El robatori al Museu Episcopal de Vic de 1903”, publicat a EL 9 NOU de 31 d’octubre de 2014, pàgina 24, en què descrivia acuradament com va anar aquest robatori. L’article va trigar bastant a sortir, no sé per quina raó. Vist aquest motiu, vaig adoptar la decisió, tot fent una bona presentació i maquillatge del mateix, d’enviar-lo a les direccions de mail particulars que tenia aleshores. Una d’elles era la de TV3, que em respongué el 27 d’octubre de 2014, a les 18.20, comentant-me que trobaven molt interessant el meu article i la troballa que havia fet. També em van confirmar que la icona bizantina va entrar al Louvre procedent d’una dació, relativament recent, tot aclarint-me que quan va morir l’anterior propietari, els hereus l’entregaren a l’Estat francès en pagament de Drets Reals i aquests ho van lliurar al Louvre. Em van comentar que estaven fent algunes recerques al respecte i que tan bon punt les tinguessin llestes es tornarien a posar en contacte amb mi. Finalment, si tot tirava endavant, com semblava, em van dir que es tractaria de fer un bon reportatge en què hi intervindrien els responsables del Museu de Vic, els del Louvre i jo. Després de més d’una dècada, la llàstima és que encara espero resposta. És de suposar que no hi va haver la coordinació necessària entre totes les parts. Ara, em venen al cap unes suposicions ben lògiques: si s’hagués fet el reportatge, s’hauria conegut per un ventall més elevat de gent de Catalunya. Com que també hi haurien participat representants del Louvre, s’hauria informat a una part de la població francesa, sobretot els més implicats en l’assumpte: els responsables del museu francès. Al reportatge s’hi hauria inserit el mode de sostracció del tresor de Vic i, per tant, els representants del Louvre, vista l’experiència viscuda, estarien més atents a l’hora de reforçar els finestrals del museu parisenc. En conseqüència, els lladres del Louvre ho haurien tingut més difícil i, segurament, haurien fracassat en l’intent de robatori. En definitiva, el tresor francès seguiria podent-se contemplar per milions i milions de visitants. Per tant, si més no es podia haver evitat aquest robatori per iniciativa vigatana. I... qui sap si tindríem la icona bizantina en préstec o donació.

Si m'haguessin fet més cas en el seu dia, es podria haver evitat ara el robatori de les joies del museu parisenc

El robatori del Louvre i Vic