Vostès tenen una munió de problemes, i un es diu Huawei

Ens hem menjat el mes de maig com si devoréssim una pizza quatre formatges a la plaça del Pes de Vic. Arriba l’estiu i penso que bonic seria tornar a ser nano per gaudir d’aquell futbol amb porteries imaginàries i discussions apassionades de si havia estat gol o no –“ha entrat”, dèiem–. Però aquella infantesa també tenia arestes. De cop, la tarda es complicava quan el fatxenda de torn rebentava la pilota en un cop de geni, infantil i consentit.

Aquesta mateixa actitud també es dona en la política espanyola. És el cas del PP, que té mal perdre –tot i jugar amb els àrbitres comprats–, i quan no té la pilota, amenaça de punxar-la. Però els defectes del PP no converteixen el PSOE en cap sant. Contràriament al que ens voldrien fer creure, el govern de Pedro Sánchez no s’aguanta per Junts, que fa mesos ja els vam dir que fins aquí, cansats d’incompliments i d’enganys.

Prou fantasies. El “govern Sánchez” s’aguanta perquè el marit de la Begoña –que és el germà del tal David– ha entès millor que ningú que, en un món complex com l’actual, actuar des de la inconsciència, la informalitat i la lleugeresa té poc càstig. Contràriament al parer d’alguns, Sánchez no té un caràcter privilegiat. L’encara president espanyol és pura temeritat i, sobretot, té el mal vici de no respectar la paraula donada. Així, i per fer-ho encara més lleig, només faltaven les joies de Zapatero. I just aquí és on Catalunya entra en joc. La gran presa de pèl de la línia orbital no ha servit de tallafocs. Com a les bodes, “en la prosperitat i en l’adversitat, en la salut i en la malaltia”, el PSC és el PSOE i el PSOE el PSC. De fet, és pública i notòria l’extraordinària complicitat entre Pedro Sánchez i el president Illa. El Salva, com li diuen a la Moncloa, va ser ministre de Sanitat mentre, presumptament, Ábalos, Cerdán i Zapatero feien de les seves i ara no pot mirar el femer que sura com si li parlessin en xinès.

Total, que dimecres el jutge Pedraz va muntar una edició extra de la Festa de la rosa i enmig de l’ensurt, els whatsapps bullen i a Palau es llegeix un missatge que apunta: “Salva, tenim un problema, i es diu Huawei.” De cop, Illa està atrapat. Per la fal·lera xinesa dels últims mesos i perquè quan Junts parlava de lawfare, els socialistes van exhibir una deriva pàtria, de defensa absoluta del poder judicial, que si el PSC sortís amb aquestes, com ja ha fet, tot plegat passaria de tràgic a còmic. Diumenge el president Puigdemont escrivia “per què ploreu com a socialistes el que no vau saber defensar com a demòcrates?”. Era una manera de recordar que el lawfare, que tanta gràcia els feia, ha existit.

Potser si el PSOE i el PSC haguessin estat més per la feina, pendents de transformar l’Estat, respectant de debò la democràcia i els drets polítics de Catalunya –tal com recollia el Pacte de Brussel·les…–, no haurien tingut tanta estona per fer-les, presumptament, de l’alçada d’un campanar. Ara, però, ja és massa tard. El mòbil va boig. “Vostès tenen una munió de problemes, i un es diu Huawei.”