Amb els preus dels bitllets d'avió passa com amb les botigues de iogurt amb toppings: el iogurt pelat val quatre rals, però quan hi afegeixes coses -els toppings són coses- acaba valent un dineral

A les aerolínies els han tocat el crostó. El Ministeri de Consum n'ha multades cinc amb 179 milions per cobrar als passatgers per la maleta de mà i altres serveis. Ryanair és la que ha rebut més fort. La decisió l'aplaudeixen les associacions de consumidors perquè posa fre a pràctiques abusives per als clients, però la critiquen les patronals perquè diuen que apujaran els preus. Amb els bitllets d'avió passa una mica com amb les botigues de iogurt amb toppings: el iogurt pelat val quatre rals, però quan hi afegeixes coses -els toppings són coses- acaba costant un dineral. Per això s'ha d'estar al cas. Fa uns mesos vaig viatjar a Grècia sol -la resta de la patrulla ja era allà- per veure un Olympiacos-Barça. Només duia una motxilla, un llibre i unes ulleres de mirar de prop. Vaig caure al seient del mig flanquejat per dos paios amb trets hel·lènics. Si ens haguéssim entès -tampoc vam fer l'esforç d'intentar-ho- potser hauríem pogut parlar del preu desorbitat de l'oli d'oliva, del descobriment de les estructures de les tres cadenes d'àcid desoxiribonucleic o de com de difícil era saltar el plinton a la classe de gimnàstica. Però no. Cadascú a la seva. Viatjar sol, i amb bitllet barat, corteix. Això és el que devia pensar el veí del seient del passadís que, amb el vol en marxa, es va haver d'aixecar perquè anés al lavabo i perquè tornés del lavabo. Dos cops. És a dir, quatre vegades. Ja aposentat, vaig abordar el llibre Espanya no es toca, dels col·legues Joan Rusiñol i Ferran Casas. Cansat de passar pàgines, em sembla que vaig deixar caure subtilment el cap, com si fos una molla, cap a la seva espatlla. S'anava apartant, però, atrapat pels reposabraços, tenia poc marge d'escapatòria. Caricaturitzo volgudament l'escena per explicar que els passatgers no som res. La gran innovació de l'ara multada Ryanair és, precisament, haver entès que els clients no són el negoci. Per a Ryanair els clients són el producte. Per què? Ho explicava molt bé el professor Jesús Lázaro a l'EMBA de la UVic-UCC: controlen els costos, homogeneïtzen la flota d'aeronaus, hipnotitzen els clients amb preus ridículs pel bitllet, els cobren per tots els extres i porten trànsit a aeroports secundaris a canvi de subvencions. Un exemple inventat: si volen volar a Alacant reuneixen la Generalitat, la Diputació, els ajuntaments i els empresaris i els diuen que els portaran uns quants milions de persones a l'any a canvi d'uns calés. No paguen; cobren. Aquest és el seu negoci. I si no hi estan d'acord s'emporten els passatgers a un altre aeroport. Els clients són mercaderia. L'amo de Ryanair, l'extravagant David O´Leary, una vegada va arribar a dir que quan hi havia turbulències, els pilots feien moure l'avió expressament perquè els passatgers, angoixats, per passar el mal tràngol consumissin més alcohol. Pagant, és clar. Per això, l'anunciada multa a les companyies aèries de baix cost planteja una pregunta de fons: el que sembla barat ens pot sortir car? A L'economia de l'absurd, que porta per subtítol "Quan comprar barat contribueix a quedar-se sense feina", l'autor, Josep Burgaya, parla de l'espiral dels preus barats que, avui, fa que puguem comprar roba tirada de preu a Temu, canviar cada dos per tres el sofà a Ikea o fotre'ns uns tacos a tothora a Taco Bell. Els exemples són meus, però el llibre, Premi Octubre el 2013, és plenament vigent. I documentat. I és que la base sobre la qual se sustenta el sistema és una producció massiva amb costos baixos en el marc d'una economia que sempre persegueix mínims: treball barat, costos socials ínfims i impostos baixos. Ara bé, el sistema té efectes col·laterals no desitjats i el que aparentment és barat col·lectivament ens pot sortir car. Les baules de la cadena són aquestes: l'empresa trasllada la producció a un país amb salaris baixos, així pot abaixar el preu dels seus productes, els que treballaven aquí es queden sense feina, quan creix l'atur, com que hi ha més candidats a ocupar les poques vacants els salaris poden ser més baixos, qui té menys ingressos s'estreny el cinturó per intentar comprar barat i s'alimenta, així, l'espiral del baix cost. Amb una conseqüència: creix la desigualtat. És a dir, hi ha més rics i més pobres. El baix cost acaba passant factura. El concepte barat, en el fons, sempre és relatiu. També quan es vola. El paio del seient del passadís d'aquell vol a Atenes en pot donar fe. El debat no és el preu, sinó les penalitats que estem disposats a assumir per viatjar barat. Fins i tot que la nostra espatlla hagi de fer de coixí per al cap del veí del costat. Tot té un preu.

Amb els preus dels bitllets d'avió passa com amb les botigues de iogurt amb toppings: el iogurt pelat val quatre rals, però quan hi afegeixes coses -els toppings són coses- acaba valent un dineral

El seient del mig