Els seminaris, en general, sempre van ser el refugi per poder formar potser també ideologies que anaven fent pòsit en els estudiants

Pot ser que els que vivim a Osona de tant veure’l ja no en fem cas. Però la veritat és que quan ve algú de fora i el veu el primer que et pregunta: què és? El Seminari és un referent de la ciutat i la comarca i voler explicar a un foraster tot el que representa si no ho has viscut és difícil. L’evolució de l’Església ha comportat una evolució de la seva finalitat i avui veiem l’edifici però el seu interior s’ha adaptat a noves necessitats. Recordant els anys 50 del segle passat quan hi anaves, millor dit t’hi portaven, només amb 10-11 anys, era complicat saber si la vocació era present. Segurament que es descobria a mesura que passaven alguns anys. Per això no era res estrany que ja els primers cursos hi haguessin abandons fins a quedar un nombre reduït al final. Després de la Guerra Civil va ser quan es va començar a construir en previsió de l’augment de seminaristes que cada any creixia. L’any 1951 érem més de 350 fins que a finals dels anys 60 va començar la davallada. Però la formació rebuda no era pas en va. D’aquests seminaristes n’han sortit dirigents prou importants acadèmicament, socialment, políticament, etc., que han ocupat llocs en cada una de les seves especialitats formant part de la gran transformació que la societat ha construït en els darrers 50 anys. Sense persones com molts d’ells avui potser no tindríem la universitat que tenim, ni la sanitat que tenim i tantes altres coses que han aportat en la política ocupant llocs de responsabilitat.

En la religió catòlica diem que alguns sagraments imprimeixen caràcter. Però imprimir caràcter no ho hem pas de limitar en el sentit estrictament religiós. El pas pels seminaris, siguin on siguin, marca per sempre, sinó un caràcter, sí una manera de comportar-te i, fins i tot en alguns casos, fa que en els ambients en què et mous es noti aquest trànsit segons els anys que hi has conviscut.

Queden per sempre molts records. Alguns, impensable que encara els tinguis presents amb tots els seus detalls. Faré referència a un d’ells que després de 73 anys encara el tinc present: l’entronització de la imatge de la Mare de Déu a la capella del seminari menor. Va ser el dia de la Immaculada (8 de desembre) de 1951. El nostre curs feia dos mesos que havíem entrat al Seminari. La capella estava situada a la planta baixa entre una sala de jocs i un claustre. Era senzilla, però acollidora. L’església actual, al centre separant el seminari menor del major, encara tardaria uns quants anys a construir-se.

Vam viure la consagració del bisbe Ramon Masnou l’any 1952. Va ser una cerimònia prou llarga perquè més d’un hi féssim una becaina acompanyada d’algun ronc d’un professor darrere nostre que ens havia recomanat que no ens adormíssim. Anys més tard succeiria al bisbe Perelló i Pou l’any 1955. Del bisbe Joan Perelló i Pou és important recordar que va ser ell qui va impulsar la construcció d’aquest seminari, ajudat pel règim franquista, del qual alguna vegada es va mostrar afectuós en escrits enviats al general Franco. Tot i així, va defensar la llengua catalana. Els temps eren complicats i per tant sense combregar amb els fets polítics i restrictius, acompanyats d’assassinats injustificables, calia un domini de la paraula en les referències al règim.

L’arribada com a bisbe titular de la diòcesi del bisbe Ramon Masnou va fer que alguns comunicats ja es fessin en llengua catalana de manera més interna, encara que tardaríem a poder-nos sentir lliures d’expressar-nos en mitjans públics. Els seminaris, en general, sempre van ser el refugi per poder formar, potser també, ideologies que anaven fent pòsit en els estudiants. Cada un en la seu on es trobava i les circumstàncies polítiques de cada moviment del règim. Espanya estava molt dividida per les diferències ideològiques dels cardenals i els bisbes. Uns, aferrats que el cop d’estat militar era necessari per combatre el comunisme i tornar el poder a l’Església i altres, que de manera molt discreta consentien certes actituds d’alguns clergues obertament contraris a les accions del franquisme. A això va ajudar-hi l’arribada del moviment de capellans obrers que renunciaven al seu sou de capellà i s’entregaven a compartir tasques amb altres obrers. Potser al País Basc va tenir més incidència política que en altres regions i en molts casos eren elles qui protegien els perseguits políticament. L’Església anava canviant i s’acostava més a la societat. Ara, pels mitjans de què disposem, potser ens apartem una mica més de les seves doctrines sense renunciar a les nostres creences.

Tot plegat va anar canviant i va minvar el nombre de seminaristes i per tant en els seminaris com el de Vic l’espai sobrava. Reconvertir-lo es feia imprescindible. Avui podem veure com aquelles parets que a tants estudiants havien acollit ara són un lloc de moltes activitats fruit de la bona gestió. El Seminari serà sempre el Seminari, dit en singular. El seu interior pot ser diferent, però l’embolcall que els acull continua essent un símbol de la població de Vic. I quan algú ens pregunti què és, haurem de ser capaços d’explicar d’on ve.