El senglar, un problema de país
Fa anys que el porc senglar ha deixat de ser una anècdota del món rural per convertir-se en un problema quotidià. A moltes comarques del centre del país, accidents de trànsit, camps destrossats, contenidors rebentats, parcs urbans aixecats i senglars passejant per carrers i urbanitzacions ja formen part del paisatge habitual. I, tanmateix, continuem abordant el problema com si fos només una qüestió de caça.
Aquesta és, probablement, una de les primeres confusions que arrosseguem.
El senglar no és només un animal salvatge abundant. És el resultat d’un model territorial, agrari i urbà que li ha creat les condicions ideals per prosperar. Un territori amb més bosc que mai, amb una agricultura intensiva molt nutritiva, amb urbanitzacions enganxades al bosc i amb una gestió de residus que, massa sovint, li ofereix menjar fàcil. Tot plegat ha fet créixer de manera artificial la capacitat del territori per sostenir poblacions molt elevades de senglar.
Davant d’això, la resposta ha estat clara… i insuficient: caçar més. S’han ampliat períodes hàbils, s’han eliminat límits de captures i s’ha exigit un esforç enorme al món cinegètic. El resultat? Xifres rècord de senglars abatuts, però densitats que continuen sent altes i conflictes que no desapareixen. No és una paradoxa: és biologia bàsica.
El senglar és una espècie extraordinàriament adaptativa. Quan augmenta la mortalitat, respon reproduint-se abans, amb més femelles i més cries. Si el menjar continua sent abundant, la població es recupera ràpidament. És com buidar una banyera sense tancar l’aixeta. Pots treure molta aigua, però si l’aixeta continua oberta, el problema persisteix.
Aquí hi ha la clau que sovint s’ignora: el problema no és quants senglars matem, sinó quants senglars pot sostenir el territori. Mentre camps de blat de moro, residus accessibles i interfícies bosc-ciutat continuïn funcionant com a autèntics bufets lliures, el sistema tendirà sempre a regenerar poblacions elevades.
Per fer-nos-en una idea, diversos estudis científics indiquen que, amb la productivitat actual del senglar, caldria eliminar prop de dos terços de la població cada any només per evitar que continuï creixent. Traslladat a Catalunya, això voldria dir capturar més del doble dels senglars que es cacen avui. Una fita senzillament inassolible amb els recursos humans, econòmics i organitzatius disponibles, fins i tot sumant l’esforç dels sectors públic i privat.
A més, el model actual mostra límits evidents. El nombre de caçadors disminueix i envelleix, moltes societats tenen dificultats operatives i una gran part del territori depèn de gestors privats, cosa que limita la capacitat d’intervenció directa de l’administració. Pretendre que aquest sistema, per si sol, resolgui un problema estructural és senzillament poc realista.
El senglar, doncs, ens posa davant del mirall. Ens mostra què passa quan planifiquem el territori sense tenir en compte la fauna salvatge, quan separem polítiques que en realitat estan íntimament connectades: agricultura, urbanisme, residus, seguretat viària i medi ambient. I també ens recorda que no hi ha solucions fàcils ni indolores.
Això no vol dir renunciar a la caça. Vol dir situar-la al lloc que li correspon: una eina necessària, però complementària. El veritable canvi passa per reduir l’accés del senglar a l’aliment no forestal, repensar determinades pràctiques agràries, millorar la gestió de residus, actuar a les zones de contacte entre bosc i ciutat i dotar l’administració de capacitat real de coordinació i lideratge.
Si no fem aquest gir, continuarem atrapats en una dinàmica de sobreesforç i frustració. El senglar seguirà creixent i nosaltres seguirem preguntant-nos per què no funciona el que ja hem provat mil vegades.
Potser ha arribat l’hora d’assumir que el senglar és un problema de país, i que governar-lo bé no vol dir fer sempre el mateix amb més intensitat, sinó prendre’s seriosament com planifiquem i gestionem el territori on vivim.