La vida sovint té un curs propi, que no sempre segueix les nostres previsions. Aquesta imprevisibilitat ens fa vulnerables, però també humans

Els sotracs de salut que pateixo darrerament m’han portat a reflexionar sobre el destí –o l’atzar, si preferiu–. La malaltia, amb el seu caràcter implacable i sobtat, actua com un mirall que ens obliga a llambregar més enllà de la nostra quotidianitat, a qüestionar-nos el sentit dels nostres passos i a desvelar una fragilitat que preferim ignorar. Quan el cos falla, la ment també s’enfonsa i, immers en dies d’incertesa i convalescència, t’adones que el destí és qui governa els girs inesperats de la nostra existència. El destí, la vida, l’existència, tenen alguna cosa que se’ns escapa i que per molt que planifiquem no podem pautar. Creure que tenim el control sobre el nostre camí, que les nostres decisions ens poden portar al lloc desitjat, només és una il·lusió. La vida sovint té un curs propi, que no sempre segueix les nostres previsions. Ens podem passar anys planejant meticulosament cada passa, i en un instant tot pot canviar. Aquesta imprevisibilitat ens fa vulnerables, però també ens fa humans. Tot i la nostra fèrria voluntat, sempre hi ha una part que resta fora del nostre abast, un element desconegut que ens descol·loca i ens obliga a reorientar-nos. Aquest atzar de les coses que ens envolten és el que ens produeix desassossecs, però també ens ajuda a improvisar, a crear, a voler prosperar. És com si l’incert fos una força doble: per una banda, ens ofega en la por de no saber què vindrà, ens fa sentir petits i indefensos davant l’univers; per l’altra, ens empeny a no quedar-nos quiets i a reinventar-nos cada vegada que un obstacle ens tanca un camí. El no-saber ens condueix necessàriament a intentar saber. Si no tinguéssim aquesta sensació de no controlar-ho tot, potser mai no ens mouríem, mai no exploraríem les fronteres del que és possible. Així doncs, és precisament en aquesta incertesa on trobem la llavor del canvi, de la creativitat i, en definitiva, de la vida mateixa. “El destí té l’hàbit de no deixar-nos triar els nostres finals”, deia Hannibal Lecter, el caníbal més cèlebre de la ficció mundial. La frase, carregada d’ironia i crueltat, revela una veritat universal que transcendeix la ficció: la nostra incapacitat per controlar plenament els esdeveniments crucials de la vida, especialment aquells que marquen el nostre final. No és només la mort el que no podem triar, sinó també el moment, la forma i les circumstàncies que ens hi porten. Aquesta manca de control ens inquieta, perquè som éssers acostumats a planificar, a voler controlar els detalls més insignificants de la nostra existència. Però davant la força del destí, ens adonem que només som espectadors d’una obra que es desplega davant nostre sense el nostre permís. La idea de no poder triar els nostres finals ens porta a reflexionar sobre la nostra relació amb l’inevitable. El destí, en la seva impassibilitat, ens desarma. Ens obliga a reconèixer la nostra vulnerabilitat davant forces més grans que nosaltres i pot causar-nos inquietud, però al mateix temps ens ofereix una perspectiva reveladora sobre la nostra pròpia existència. Ens força a confrontar la nostra finitud i incapacitat per alterar el curs de certs esdeveniments. Acceptar aquesta veritat ens obliga a repensar la nostra manera de viure, a buscar un equilibri entre l’acceptació i el desig de transcendir les nostres limitacions. L’origen de la consciència i l’intel·lecte humà és un misteri, però una cosa és segura: tots afrontem la mort. Som els únics éssers que sabem que un dia deixarem d’existir, i aquesta consciència és tant una benedicció com una condemna. La mort ens espera a tots, però és precisament aquesta certesa la que ens empeny a donar significat als nostres actes, a construir relacions, a deixar un llegat. La nostra vida no té sentit per si sola; el significat li donem nosaltres a través de les nostres accions. És la consciència de la mort, i no pas la vida eterna, el que ens fa buscar la transcendència en allò que fem i som. Saber-se finit i impotent és una revelació que pot ser aterridora, però també dona la perspectiva de les coses que realment valen la pena. Quan ens enfrontem a la idea que no podem controlar-ho tot, i que la mort és inevitable, comencem a distingir amb claredat allò que és essencial d’allò que és irrellevant. Certes obsessions per l’èxit, per qüestions banals i terrenals es dissipen davant la realitat de la nostra mortalitat i, de sobte, altres relacions més íntimes i profundes adquireixen una dimensió més preeminent. Aquesta consciència ens ajuda a viure amb més autenticitat, a dedicar els nostres esforços a allò que realment ens fa sentir vius, sabent que, en última instància, el que compta no és el que aconseguim, sinó com vivim i amb qui compartim aquest camí irremeiable cap al final. No obstant això, freqüentment les distraccions de la vida moderna ens allunyen d’aquesta realitat fonamental. Enmig del soroll constant de les tecnologies, les obligacions i les expectatives imposades, perdem de vista el que realment compta. Vivim en una societat que ens bombardeja amb missatges sobre èxit, consumisme i perfecció, i en aquest mar de distraccions és fàcil oblidar que som éssers mortals. Massa cops creiem que la vida és com la literatura, on els autors poden controlar el destí dels seus personatges. Però ni tan sols en la literatura tot és tan senzill. Els escriptors no tenen un poder absolut sobre les seves creacions. Encara que puguin decidir la direcció d’una història o el desenllaç d’un personatge, també estan lligats per les exigències de coherència i versemblança. Un bon personatge no pot tenir un final imposat arbitràriament; el seu desenllaç ha de sorgir de manera natural a partir del seu desenvolupament al llarg de l’obra. Tanmateix, però, als humans ens agrada pensar que som els nostres propis déus, encara que no sigui veritat. Perquè, tal com passa a la literatura, estem limitats per les circumstàncies, pel temps, pel destí i per la mateixa fatalitat que afecta els personatges ficticis. El nostre desenvolupament personal segueix un curs que no sempre podem predir o controlar. Malgrat els nostres esforços per donar forma a la nostra vida, la realitat ens recorda que hi ha factors que no depenen de nosaltres, i no podem escapar de les lleis que governen la nostra existència. L’atzar, les circumstàncies imprevistes, les limitacions físiques i emocionals, tot això forma part de la nostra història, i ens condueix inevitablement cap a un final que habitualment no hem triat, però que és conseqüència natural del camí que hem recorregut. És en aquesta interacció entre el nostre desig de control i les forces que ens superen on es troba el veritable drama de la vida.

La vida sovint té un curs propi, que no sempre segueix les nostres previsions. Aquesta imprevisibilitat ens fa vulnerables, però també humans

El sentit del contrasentit