Parlava de valors, de pàtria, de sacrificis, que havíem d’ajustar-nos el cinturó, que venien temps convulsos. El cert és que no li fèiem gaire cas. M’imagino que ell ho sabia, que no l’estàvem escoltant. Però ens llançava igualment el sermó

Durant dècades la nit de Nadal, amb les vieires (a Galícia és el plat típic de Nadal) esperant, calentetes, a sobre el plat, i els camarones freds i picant una mica de sal, com ha de ser (els camarones t’han de deixar els llavis tallats per la sal, si no és que no estan ben preparats), aquell senyor feia un sermó per televisió. Al principi del sermó, no te’n podies escapar perquè només hi havia un canal. El canal oficial de la televisió estatal. Després, en van aparèixer més. Canals privats que, en principi, no haurien de donar el sermó televisiu de la nit de Nadal. Però tampoc en podies fugir perquè també sortia en aquests canals. Aquell senyor feia sermons com salmòdies sumàries. Parlava de valors, de pàtria, de sacrificis, que havíem d’ajustar-nos el cinturó, que venien temps convulsos. El cert és que no li fèiem gaire cas. M’imagino que ell ho sabia, que no l’estàvem escoltant. Però ens llançava igualment el sermó. Llarguíssim, a més. Nosaltres esperàvem que acabés d’una vegada per menjar-nos una de les nècores, a veure si aquest any venen plenes. No obstant això, en un dels sermons es va revelar com a humorista i en un moment sí que li vam fer cas. Va dir: la justícia és igual per a tots. Parlava d’un dels seus gendres (el guapo i llest i treballador i honrat) però, quan la justícia va trucar a la seva porta, la d’ell, la del sermonejador, va sortir corrents cap a un paradís on encara resideix.

El sermonejador de veu gutural era glossat l’endemà a la premsa, a la ràdio, a la televisió. Com un gran líder, el seu sermó era analitzat en detall com qui desxifrava els arcans misteriosos en un oracle de saviesa.

Va començar a sermonejar el 1975 i va seguir fins al 2013, o sigui, van ser 38 sermons nadalencs. Imagino que algun editor podria compilar (quin verb més bonic) tots aquests discursos per convertir-los en un llibre. Analitzat el comportament del sermonejador durant aquests gairebé quaranta anys, tots aquests que ara anem sabent de Corinnes i amants i milions en regals i comptes opacs i tota la resta (i el que mai arribarem a saber) seria un document molt bonic d’estudiar. Comparar el que deia i el que feia. Perquè en aquells sermons el sermonejador que sermonejava parlava contínuament d’exemplaritat. Juntament amb campetxania, van ser les paraules que més se li van associar durant molt temps a aquell sermonejador de Nadal. Deia que la seva família era exemplar. De fet, i malgrat que ara sabem que des de 1978 no comparteix la seva vida (la marital, l’íntima) amb la seva senyora, sinó amb moltíssimes dones (com Julio Iglesias amb corona), en els sermons deia molt “la reina i jo”, com si parlessin habitualment de les coses que ens passen als que, no volent-ho, no ens queda més remei que ser súbdits.

El temps ha passat, i com passa amb altres moltes persones que passen la vida donant lliçons de moral al final tot se sap. I vam saber així que el sermonejador tenia poc que sermonejar-nos perquè la seva vida, la privada (però finançada per tots nosaltres, tot a compte dels comptes, per redundar, de l’Estat), tenia poc d’exemplar. Vam saber que ja des del principi de la seva activitat de sermonejador buscava la manera de lucrar-se. Sabem que va passar la vida vivint com un rei però comportant-se com un malvat. Això sí, sermonejant-nos. Com un pare sever que, quan ningú el veu, marxa al bar a alternar…