Moltes ideologies polítiques i religioses han limitat la llibertat de la dona a vestir, caminar, mirar o parlar, si no és de manera pudorosa, cautelosa de no incitar la bestial pulsió sexual del mascle

Filòsofes de la talla de Margaret Mead, Simone de Beauvoir, Fàtima Mernissi o Judith Butler coincideixen a afirmar que la cultura assigna distints papers de conducta a l’home i a la dona. Ja de ben menuts els nens i les nenes són sotmesos a un ideal de conducta correcte segons hagin nascut amb vulva o penis. Aquesta tradicional insistència pedagògica sobre com ha de comportar-se un home o una dona ha construït la ficció d’un temperament propi en cada sexe. El temperament de l’home és fred, orgullós, dominant; en canvi, el temperament de la dona és feble, sensible, submís. Tanmateix, elles ens adverteixen que les cultures humanes no s’inclinen cap a una escala de comportament únic. La nostra cultura ha definit el temperament d’home/dona en funció d’un suposat contrast o oposició entre els dos sexes. Si l’home és el sexe fort, la dona ha de ser el sexe dèbil; si l’home és el racional, la dona ha de ser la irracional; si l’home és un esperit lliure, la dona ha de ser un esperit dependent; si l’home és guerrer, la dona ha de ser conciliadora... Fixeu-vos que les religions han esdevingut clares amb aquest assumpte. L’exemple més clar és el taoisme. Tao significa el tot (Univers), unitat, i està dividit en dues forces: el yin i el yang. El yin és el principi femení, obscur, representa la part que ens lliga a la terra, és la passivitat i l’absorció. El yang, d’altra banda, és el principi masculí, la llum, representa la part que ens lliga amb el cel, és l’activitat i la penetració. Pel que fa al regne cristià, Sant Agustí, un dels pares de l’Església, ens diu: “És Eva, la temptadora, de qui hem de cuidar-nos és de tota dona... No arribo a veure quina utilitat pot tenir la dona per a l’home, si s’exclou la funció de concebre nens”. I diu també: “Les dones no han de ser il·luminades ni educades en cap forma. De fet, haurien de ser segregades, ja que són causa d’insidioses i involuntàries ereccions en els sants homes”. Els hereus més aferrats a la tradició cristiana senten encara en el fons de les seves ànimes el privilegi d’haver nascut mascles, antropològicament superiors a la dona, i senten nostàlgia d’aquell ordre social on la dona era mestressa de la llar, relegada sempre de portes endins, i és que les arrels religioses monoteistes han fonamentat cultures marcadament masclistes i patriarcals. Els actors prioritaris en tots els àmbits de la realitat humana: àmbit polític, àmbit religiós, àmbit professional... han estat clarament els homes, i la presència de la dona ha assumit el paper secundari, a l’ombra del company mascle: “Darrere d’un gran home sempre hi ha una gran dona”, diuen condescendents. El paper de la dona a la història és episòdica i relativa i, molts cops, apareix com una entitat necessàriament relacionada amb l’home: és mare, esposa, filla, amant o prostituta. El filòsof alemany Engels, en la seva obra L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat, ens diu que les esposes proporcionen un servei domèstic barat, cuiden els nens i els ancians i pareixen hereus legítims. A canvi els homes els proporcionen el manteniment. D’aquesta situació Engels dedueix que la sexualitat en aquesta estructura familiar burgesa és una forma de prostitució, ja que ve a representar l’explotació dels atributs essencials de la dona i el bloqueig dels seus anhels de realització personal. La feminista Catherine Mackinnon afirmà que els rols sexuals de les dones fan que elles creguin que la sexualitat és bàsicament una mena de servei cap al marit, oblidant els seus propis interessos, desitjos i necessitats sexuals o deixant aquests com a secundaris. Més lluny va arribar Jill Johnston quan proclamà el sexe entre dones com l’única forma política de superar l’opressió dels homes. Sostingué el feminisme com a teoria i el lesbianisme com a pràctica. Per Simone de Beauvoir el lesbianisme són experiències sexuals legítimes que, habitualment, les noies les fan servir com a primera experiència sexual. Tanmateix, també es donen com a reacció contra l’autoritat de l’home. Entre dones la simpatia, la dolçor i el respecte sexual és clar i està garantit; en canvi, sovint amb els homes es produeix una sensació de submissió, acatament i fins i tot de violació. La suma de les històriques onades feministes han resultat efectives, i sembla que els avenços a favor de la igualtat són cada cop més visibles; però no del tot. A la matinada del 7 de juliol de 2016, durant les festes dels Sanfermines, un grup de cinc individus, anomenats La Manada, van violar una adolescent i ho van gravar amb el mòbil. En el judici es van defensar argumentant que ella “semblava” consentir la violació grupal. El mateix vídeo enregistrat per ells els va condemnar a 15 anys de presó. Però cal esmentar que si no hagués estat pel suport feminista i la pressió popular, la pena hauria estat només de nou anys. Sembla que el conservadorisme patriarcal clava amb força les urpes al progressisme i a la igualtat de sexes. Molts homes i dones de tall conservador qualifiquen el feminisme de moviment femellista, col·locant-lo ben a prop del nazisme. Són persones amb la mateixa alçada intel·lectual que els neologismes que creen, com ara el vocable feminazi. No cal obviar que moltes dones se senten a gust amb el seu rol tradicional, i és que, com deia Simone, de vegades, la dona és còmplice del masclisme que pateix, se sent bé en el paper de nina, de menor d’edat perpètua. Molts són els que intenten soscavar la influència feminista en assumptes que fins ara eren controlats per polítiques i moralitats patriarcals. Ho veiem encara en alguns mítings polítics, tertúlies televisades o en colles d’amics asseguts a la terrassa d’un bar, assegurant que molts cops són elles les súcubes, capaces de segrestar les passions incontrolables dels mascles. La femme fatale, així veuen la dona, hàbil en aconseguir el que vol. A través de la sensual astúcia que li ve per natura, provoca el mascle fins que el passerell desventurat sucumbeix. Molts homes es creuen aquest mite, i se senten amb el dret d’actuar abusivament quan la il·lusió els convida, perquè assumeixen el mite no com a ficció sinó com una realitat que els allibera de tot autocontrol; no necessiten exercir la temprança, no l’estimen obligada, se senten lliures com bèsties, ja que durant segles la seva aliada cultural els ho ha permès. Plató, en la seva obra La República, ens recomana educar a tots els ciutadans amb la virtut de la temprança, ja que l’exercici de tal virtut ens ensenya a mantenir el cap fred enfront de situacions excessivament eufòriques i desenfrenades. L’home de veritat, deia Plató, és el que posseeix el control de si mateix i no es deixa arrossegar ni esclavitzar per l’animalitat dels seus instints. En segons quins aspectes de la vida, moltes ideologies polítiques i religioses han dispensat l’home de l’autodomini i la temprança, limitant així la llibertat de la dona a vestir, caminar, mirar o parlar, si no és de manera pudorosa, sempre cautelosa de no incitar la bestial pulsió sexual del mascle. Sembla que molts homes creuen més natural i noble reprimir la dona que no pas reprimir-se ells mateixos; són els que veuen les dones progressistes com a enemigues de la realitat, són els que les perceben desnaturalitzades, transitant per un camí que no és el d’elles; d’altra banda, ells es clissen i es jutgen a si mateixos com a homes coherents amb la seva natural condició, són homes com cal, són homes com Déu mana.

Moltes ideologies polítiques i religioses han limitat la llibertat de la dona a vestir, caminar, mirar o parlar, si no és de manera pudorosa, cautelosa de no incitar la bestial pulsió sexual del mascle

El sexe a l’ombra