El llibre 'Relats fotogràfics' és com un viatge amb sidecar: periodistes i fotògrafs van junts. La fotografia també és una forma de narrar

Com que de nanos vivíem als afores, quan els de casa havien d’acostar-se al centre sempre deien que anaven al poble. A nosaltres no ens agradava d’anar al poble. Ens estimàvem més trotar pel carrer i perdre’ns per la torrentera. Però a vegades no ens ho deixaven triar. Aleshores, tocava creure. Renegàvem una estona, això sí. I si a sobre ens hi feien anar caminant encara renegàvem una estona més. Durant el viatge, sempre arrossegant els peus, amb el meu germà jugàvem a identificar els cotxes que passaven: ara un Ritmo, ara un Diane 6, ara un R-8. Els endevinàvem gairebé tots d’una hora lluny. El primer que fallava, perdia. Tots volíem guanyar. Per això un dia vam tenir una discussió grossa. Vèiem venir una moto que no era una moto. El meu germà va dir Vespa, i era una Vespa, però com que jo era més gran no li vaig donar per bo. En realitat era un sidecar. La meva mare va haver de fer d’àrbitre amb una decisió salomònica: era una Vespa amb sidecar. Teníem raó tots dos.

Rescato l’episodi arran de la presentació del llibre Relats fotogràfics, un projecte inspirat per Ton Granero en què un fotògraf fa una foto i un escriptor, observant-la, n’elabora un text. Durant els últims mesos de cada maridatge, de foto i text, se n’ha fet una exposició a ACVic i ara tots els treballs s’han recollit en un volum que tant és per llegir com per mirar. La suma de qui retrata i qui escriu connecta amb el sidecar. Enganxat al lateral de la moto és una forma de viatjar acompanyat. El periodisme és com un viatge amb sidecar. Periodistes i fotògrafs van junts, però també han d’anar compassats. Com amb tàndem: aquella bicicleta amb dos seients i dos parells de pedals que obliga a anar coordinats per avançar en la mateixa direcció. Els relats fotogràfics són un bon exemple de cooperació: un diàleg entre una imatge i un text en pla d’igualtat. La imatge de qui retrata arriba a mans de qui escriu, que, sense tenir més informació que la mateixa imatge, n’elabora un text. Creació en estat pur.

És atractiva la idea que no hi hagi jerarquia. Als mitjans escrits massa sovint mana el text i la foto serveix per quadrar. Error. La fotografia també és una forma de narrar. No només explica, sinó que també suggereix. Quan les imatges dialoguen amb el text el resultat és més potent perquè fotos i textos il·luminen realitats. Per això el de Relats fotogràfics és un llibre per mirar i per llegir, per veure i per sentir, per plantejar-se preguntes i per buscar respostes.

Ara, precisament, a fotògrafs i periodistes ens toca això de buscar respostes perquè els canals de consum han canviat. La universalització dels telèfons intel·ligents ens ha despullat del monopoli de les alertes. D’un accident, d’un incendi o d’un aiguat avui tothom en pot fer un tuit des del mòbil. Però encara que per exercir el periodisme no s’exigeixi cap títol universitari un telèfon no equival a una llicenciatura, com li agradava dir a Miguel Ángel Bastenier. És així. Disparar un tuit o penjar una foto a Instagram no és fer de periodista ni de fotògraf. En un moment d’intoxicacions múltiples, de missatges interessats, de mitges veritats i de llegendes urbanes cal destriar el gra de la palla. Sona cursi, però això és el periodisme.

I aquí les capçaleres i les firmes, els mitjans i els periodistes, tenen valor. Poden ser un segell de qualitat. Dies enrere vaig entrar a comprar un croisant en un forn. Les dependentes, que en aquell moment estaven soles, parlaven entre elles mentre feinejaven. En veure’m una va dir: “Tu ens ho explicaràs!”. El què? “Com acabarà la guerra?”. No en tinc ni idea de com acabarà la guerra, però en el seu imaginari un periodista és algú que ho sap tot. Això, en el fons, és un reconeixement. Expressa un vincle de confiança. És un punt a favor tot i que sempre hem de tenir present el que deia Indro Montanelli: “El periodisme és un oceà de saviesa, però d’un centímetre de profunditat”. Siguem-ne conscients també.

Especialment ara que l’ecosistema informatiu ha canviat. La idea d’un emissor que predica i una massa que escolta ha caducat. El circuit de la informació és més horitzontal. La tecnologia escurça distàncies. Lectors i periodistes som més a prop. La proximitat, del periodista als fets però també dels lectors als fets, ens obliga a aixecar el llistó de l’exigència. Aquest, el d’exigència, és un concepte que hem de reivindicar a l’hora d’explicar l’actualitat, un terme difús, mutable i fins i tot arbitrari. Per això no cal obsessionar-se amb les primícies. La primícia, segons una accepció atribuïda a Gabriel García Márquez, no és del primer que dona una notícia, sinó del primer que l’explica bé. Aquest és el repte: explicar-nos millor, pels canals més adequats i, sobretot, treballar amb honestedat i compromís no necessàriament amb una idea, sinó amb uns valors. Perquè per fer-ho bé, en un context de canvis exponencials propulsats per les tecnologies digitals, potser ens caldrà fer-nos més preguntes de les que voldríem, però no passa res: interrogar-se també és fer-se càrrec que un pot estar equivocat. Fins i tot en pensar-se que una Vespa no és un sidecar.