El gran damnificat per aquesta nova situació és Cuba, que ja no pot comptar amb el petroli que els arribava, el que ha provocat una autèntica crisi i catarsi a l’illa

Ja han passat més de tres mesos des de l’operació nord-americana sobre Veneçuela que va acabar amb el govern dictatorial de Nicolás Maduro, i amb el president veneçolà detingut camí de Nova York, on avui espera judici.

Després de tot aquest temps, la vicepresidenta de Maduro Delcy Rodríguez és la nova presidenta del país i, realment, res més ha passat tenint en compte la magnitud dels fets; no hi ha hagut cap revolta interna, cap gran condemna internacional conseqüent i el país ha continuat funcionant, fent les primeres passes cap a una obertura que no tenia.

Tot i que el govern actual és exactament el mateix que hi havia amb Nicolás Maduro, l’alliberament massiu de presos polítics no és menor, i serveix per veure la magnitud dels canvis que comencen a impulsar-se, en la mateixa línia que moltes de les celebracions de veneçolans davant la caiguda del seu ja expresident.

Delcy Rodríguez és perfectament conscient de tot el que té en joc actualment, així com els membres del seu govern, que per mantenir-se tot i els canvis donen una primera impressiód’una possible certa connivència amb la intel·ligència nord-americana davant l’operació que va acabar amb el mandat de Maduro, i que serviria per entendre tant el que va passar aquella nit com l’actualitat.

Que el focus informatiu s’hagi traslladat a l’Iran i la guerra també ha contribuït a aquest silenci cap a Veneçuela, sovint tapat per les acusacions populars dirigides cap al petroli i un cert interès del president Trump, acusacions que també s’obliden de fins a quin punt el règim l’havia utilitzat per tenir relacions amb països com Rússia, Iran, Xina i Cuba, encara que el preu a pagar fos la misèria per una població que mai es va beneficiar d’aquest petroli, cosa que els Estats Units es van comprometre a revertir pagant-ne el preu oportú.

En clau internacional el gran damnificat per aquesta nova situació de Veneçuela és Cuba, que ja no pot comptar amb el petroli que els arribava, el que ha provocat una autèntica crisi i catarsi a l’illa, completament a les fosques per la manca de combustible, el que amenaça amb el col·lapse total de tot el país.

No en va, després de l’operació dels Estats Units ja apuntàvem que ni Cuba ni Colòmbia serien els nous objectius de Donald Trump ni que existiria que interès expansionista des de la Casa Blanca, i ja en pocs dies, el president colombià Gustavo Petro es reunia amb la Casa Blanca per refer les relacions diplomàtiques, tot i les tensions partidistes que puguin sorgir, però amb els dos països mantenint l’ordre institucional i la legitimitat de cadascú.

Més complex és la situació de Cuba, on els Estats Units únicament han tallat el subministrament del petroli des de Veneçuela que pot provocar el col·lapse absolut del règim castrista, sense necessitat de cap intervenció americana, perquè no en va el govern de Trump compte amb el seu secretari d’estat Marco Rubio, gran coneixedor de la realitat cubana, després que els seus pares haguessin d’exiliar-se de l’illa als Estats Units per fugir del règim.

La intervenció no seria una opció, menys quan el mateix règim pot col·lapsar per si mateix per la inoperància d’un govern que, sense ajuda dels seus socis, es demostra incapaç d’atendre les seves funcions i la seva gent, després de massa anys d’interessos individuals d’una dictadura que ja no aguanten.

Aquesta necessitat de no intervenir directament és exactament el que necessita ara Veneçuela, on l’alliberament dels presos polítics i l’alegria dels exiliats veneçolans arreu del món donen una idea de com havia de ser la repressió que imprimia el règim durant el mandat ja acabat de Maduro, però aquests moviments han de ser només les primeres passes que el país ha de donar per una efectiva transició cap a la democràcia, que poden ajudar i tutelar els Estats Units però sense intervenció directa.

El règim és conscient que es juga la seva pròpia supervivència i la dels seus membres, i per això la gran damnificada seria Corina Machado, guanyadora de les eleccions, però amb poc suport de l’exèrcit, sens dubte el gran repte final d’una Veneçuela que esperem convertida en una verdadera democràcia plena, l’objectiu final que garantirà el futur de la seva gent i el seu lloc legítim en el tauler internacional.

De moment, el silenci de Veneçuela és eixordador, i diu molt més en contra del mateix règim que d’uns Estats Units que es jugaven la seva credibilitat en aquest país i es poden convertir en un aliat inesperat i de molt futur.