Potser aquest silenci és el primer pas per construir una comunitat millor

Dimarts passat no vam fer classe les dues primeres hores. No podíem. La nit anterior Manlleu va perdre cinc joves en un tràgic accident.

L’alumnat es va concentrar al pati i als passadissos, drets, asseguts a terra, en petits grups o sols. I hi havia silenci. Un silenci que colpia. No era imposat, ningú el va ordenar. Simplement hi era. Com si tots haguéssim entès que aquell dia les paraules sobraven.

També es va fer present a l’acte de record celebrat aquest dijous, 26 de febrer, al pati de l’institut. Algú m’ha dit que va quedar sorpresa, que no s’esperava un moment tan emotiu. Era el silenci d’uns joves intentant entendre una pèrdua que no tocava. El silenci d’una comunitat profundament afectada.

En moments així, les diferències desapareixen. A l’institut conviuen més de 36 llengües maternes diferents. Les creences i cultures són diverses. Però el dolor i la fragilitat davant la pèrdua són les mateixes. També ho és l’amor pels fills i filles, per les companyes i companys, per l’alumnat.

Aquest silenci dels joves a l’institut ha estat una lliçó de vida. Un espai compartit sense necessitat d’etiquetes, sense discursos, sense consignes.

Quan els adults projectem sospites o busquem explicacions simplistes, correm el risc de convertir el dolor en divisió. Els rumors enfronten. Els judicis sense fonament separen. Les paraules dites amb lleugeresa poden fer molt mal.

Vivim en un temps en què la informació circula de pressa, i no sempre es contrasta. Un comentari esdevé certesa en qüestió de minuts. Una suposició es converteix en relat. I quan això passa enmig del dolor, el mal s’amplifica.

Si volem esperança, mirem-los. En el seu silenci hi havia humanitat. En la seva manera d’estar junts hi havia futur. En la seva capacitat de compartir dolor sense preguntar d’on ve cadascú hi ha una lliçó que els adults no hauríem d’ignorar.

El silenci ens ha unit. Potser és el primer pas per construir una comunitat millor. I si sabem escoltar-lo, potser descobrirem que l’esperança ja és als patis dels nostres centres educatius.