El silenci volgut de l’avi
L’avi Boré, metge oculista, m’ensenyà coses de la professió, però mai no m’explicà res de tot això; ho he anat sabent a poc a poc, quan ell ja no hi era; i això que no va pas morir jove, que va passar dels 90 anys. He pensat que el silenci de l’avi va ser un silenci volgut, per oblidar la por, la por als comitès, la de morir afusellat i deixat al voral de la carretera; que deu ser una por tremenda, sense mida. És la tonada de la guerra, de totes les guerres, la dels soldats al front i la dels homes, dones i nens a la rereguarda.
Una trucada, “Bon dia, Miquel”, em diu la veu, “parles amb la Llúcia Oliva, saps qui soc?”. En un instant el meu cervell rebobina… amb el papà, la Citroën davant la porta del jardí de la Torre d’en Franch. “El teu pare, en Miquelet”, em diu la Llúcia per telèfon, “formava part dels personatges de la meva infantesa”. Els Oliva i Feliu eren els propietaris de la casa del carrer de les Neus, on els meus avis Ylla hi tenien el pis i la drogueria. Amos i llogaters s’entenien bé, eren com de família. A principis d’estiu, la Carmen i la Mercè Oliva i Feliu arribaven de Barcelona, obrien la Torre i feien la comanda: els dúiem sabó de mà, colònia, pasta dents, lleixiu, flit per les mosques…; recordo que de la porta del jardí en sortia la quitxalla, una de les nenes era, potser, la Llúcia, la que ara em parla: “Sí, Miquel, m’has d’ajudar, que estic escrivint un llibre sobre la Guerra Civil, i en un dels dietaris hi surt el teu avi matern, Josep Boré Coromina, i la teva mare…”
No ens havíem vist més amb aquella nena que sortia de la porta del jardí. És Llúcia Oliva (Barcelona 1953), cinc anys més jove que jo i que no ha pas perdut el temps: llicenciada en Ciències de la Informació i en Literatura Catalana, dos màsters de periodisme, la primera corresponsal de TV3 als EUA; sent corresponsal a Moscou cobreix la desaparició de l’URSS; ha realitzat reportatges per al programa En portada, de TVE; activista del periodisme de la pau…
Ara ha escrit un llibre molt interessant, i de bon llegir, un retrat coral i íntim de la Guerra Civil i la revolució social, a través de la mirada femenina a la rereguarda republicana. El dedica a les netes, la Lucía i la Georgina, “perquè aprenguin a defensar la pau”. Mitjançant diaris de guerra, memòries i entrevistes transcrites, vuit dones, entre elles la seva mare i una tieta, la Mercè, la que era la mestressa de la botiga de casa, expliquen la seva experiència a la rereguarda catalana entre 1936 i 1939. “Els seus relats són un crit contra la violència i la guerra en una revolució que es va fer a sang i a foc.”
En el primer capítol, el del dietari de Pepita Marín, s’explica com el meu avi busca refugi al Vilar de Santa Eulàlia de Riuprimer, el mas dels seus parents; com de nit dorm al bosc, i com el marit de l’autora del dietari, Andreu Terricabras, vigatà, fill i germà de metges, se la juga i aconsegueix endur-se’l a Barcelona, amagat en el cotxe, amb un salconduit fals, per la carretera de Fontfreda i Sant Feliu de Codines, camí de l’exili de Zarautz, on viuran tres anys (a la foto, l’avi al País Basc, amb boina i bastó, al costat de la família). Escriu la Pepita, en aquells primers dies de la revolució: “Quan de prompte sento l’auto de l’amic Carles, metge del poble, i veig que baixen amb ell mons cosins Josep i Antonia [els meus avis]… me quedo de pedra sense saber lo que em passa; diuen que a Vic cremen les esglésies, la catedral també, i no sabem el perquè de tantes salvatjades; Déu del cel que passarà!” I més endavant: “Ens han dit que havien agafat el Sr. Vicari [era mossèn Pere de la Pipa], i que se l’havien emportat una colla de la FAI armats fins a les dents…” I més endavant: “La meva germana torna a Vic, quedem sols amb les nebodetes, la Roser i la Maria [la meva tieta i la meva mare], amagats a can Noguera.”
Amb el poc que jo sabia, i amb l’ajuda de Montserrat Boré, la meva tieta estimada, que tot i ser molt petita va viure aquells moments, la Llúcia ha pogut completar el primer capítol de La revolució amb veu de dona, dietaris i records (1936-1939). Amb la lectura podem seguir els passos de l’avi Boré. Ell n’havia esborrat les petjades, per allò del silenci volgut, per oblidar la por.
La Llúcia i jo us esperem el proper dimecres, 30 de setembre, a Muntanya de Llibres, que és aquí on us presentarem el llibre.