Fa falta incrementar el nombre de professionals, les inversions en infraestructures i equipaments i la dotació extraordinària per la Covid

El sistema sanitari català, ja prou tensionat des de fa molt temps, ha de tornar a afrontar una nova onada de la pandèmia de la Covid-19. Des de fa unes setmanes assistim a un preocupant augment dels contagis a molts països europeus i un empitjorament de tots els indicadors. Encara que més lentament, però també a Catalunya i Espanya, assistirem a un empitjorament de les xifres de contagis, hospitalitzacions i ingressos a les UCI. És com una taca d’oli que inevitablement es va estenent. On l’empitjorament és més accentuat és fins ara en els països i població on la taxa de vacunació és més baixa i d’aquí la insistència de tot el sector sanitari a recordar la conveniència que la gent no vacunada ho faci com més aviat millor i quan ara es començaran a posar les terceres dosis de la vacuna tothom se l’administri. Des del respecte a la llibertat i drets individuals dels que no es volen vacunar, cal recordar que per sobre hi hauria d’haver els drets col·lectius a la salut i prevenció de la malaltia. D’aquí esdevé la necessitat de dictar mesures com el passaport Covid i en alguns llocs l’obligatorietat de vacunar-se. No podem tornar a un confinament que ens agreujaria la situació social i econòmica de molts sectors encara fortament castigats i encara no recuperats de l’impacte de les primeres onades. La pandèmia continua i va per llarg i per a major preocupació apareix ara la nova variant òmicron amb un bon nombre de mutacions i que tot fa preveure que es pot anar estenent globalment. D’aquesta nova variant sorgeixen ja moltes incerteses i dubtes. Sembla que es contagia amb molta més rapidesa, encara que de moment no en coneixem de manera certa la gravetat. Una altra preocupació és saber si les vacunes de què disposem en l’actualitat seran prou protectores davant de la variant òmicron. Per si de cas, les farmacèutiques ja s’afanyen, per si fos necessari, a preparar altres vacunes que ens defensessin davant aquesta òmicron. Amb tot aquest panorama, cal insistir que vacunar la població general es fa encara més necessari que mai, cal assolir un percentatge al més alt possible. I per descomptat, cal recordar i recuperar les mesures de prevenció bàsiques i senzilles com són la mascareta, la distància, la higiene i la ventilació. Hem de tornar a aixecar aquestes barreres que alguns sembla que han anat oblidant. Davant d’aquesta situació sanitària derivada de la Covid que ens ha fet canviar arreu el model d’atenció a la població, és urgent que els pressupostos que s’aproven a Catalunya i els recursos econòmics que s’han d’aconseguir del govern espanyol a Madrid, amb reivindicació de transferències de fons extraordinaris, permetin afrontar i executar els principals dèficits que ha de resoldre la sanitat catalana. No es poden desviar recursos econòmics que fan falta per a sanitat. La Covid, com queda palès en les darreres setmanes, no s’ha acabat, i en tenim per temps. Des de fa anys la nostra sanitat afronta un seguit de canvis i noves realitats que fan més necessari que mai dotar-la dels recursos pressupostaris suficients per donar-hi resposta. Més enllà de les posicions partidistes, el que ho ha de fer possible és el consens polític amb una generositat i responsabilitat àmplies mirant per al bé comú i el benestar de les persones, essent prioritària la seva salut. L’increment del pressupost destinat a salut i la recuperació i manteniment dels fons Covid haurien de ser inqüestionables. I de fet, no oblidem que així i tot el pressupost continua no sent suficient del tot. El sistema sanitari català ja necessitava més recursos abans de la pandèmia. Fa falta incrementar el nombre de professionals sanitaris, les inversions en estructures i equipaments i la dotació extraordinària per continuar atenent la realitat Covid. Pel que fa a l’increment de professionals en tots els estaments sanitaris, sobrecarregats notablement en la majoria d’entitats i institucions que presten serveis de salut, cal que l’augment del nombre de places vagi acompanyat d’una estabilització en el seu lloc i d’unes condicions de treball dignes per evitar la interinitat i transitorietat i que aboqui a la fuga de bons professionals a altres comunitats o altres països. És un mal remei que només es puguin fer contractacions temporals davant d’una situació que ho és tot menys temporal. Cal fer atractiu per als professionals el nostre sistema sanitari públic i actualment no ho és prou. I el que evidentment cal és una dotació extraordinària per poder continuar fent front a la despesa sanitària derivada de la pandèmia. I seria bo no fer-ho tard i a correcuita, ja que després els resultats no són els desitjats. Tot això ha de venir, però, acompanyat d’una altra urgent necessitat del nostre sistema català que és que molts centres sanitaris han de créixer en espai físic. Els CAP a molts municipis s’han fet petits i urgeix la seva ampliació o la construcció de nous on no es pugui créixer en els espais actuals que ocupen. És molt difícil l’atenció a la salut de les persones si no hi ha aquest suficient espai i consultes per encabir tots els professionals que hi treballen (metges, infermeres, llevadores, pediatres, administratius, metges i infermeres residents, odontòlegs, estudiants pregrau) i uns espais dignes de confort i espera als ciutadans que s’hi atenen. Hi ha d’haver una partida important per a inversions per a centres d’atenció primària nous, equipaments i infraestructures. Molts s’han quedat petits, envellits i obsolets. A més, es parla de poder incorporar a l’atenció primària altres professionals com psicologia, fisioteràpia, dietista, però no hi ha en la majoria de centres espai físic per encabir-los. Una de les prioritats del sistema sanitari català ha de ser l’enfortiment de l’atenció primària i comunitària, mantenint la qualitat i l’equitat. Una altra conseqüència que no és menor i que impacta en la salut de les persones és que la situació actual està provocant un retard en els diagnòstics, les llargues llistes d’espera per a proves i intervencions quirúrgiques, el col·lapse de l’atenció especialitzada i una davallada en el seguiment de patologies cròniques. Només amb un finançament adequat del sistema sanitari i amb una distribució pressupostària justa i prioritzada allà on es necessiti més i des de les demandes i oferiments emanats dels mateixos municipis, que són qui coneixen més les realitats, podrem afrontar els reptes que tenim de present i de futur.

Fa falta incrementar el nombre de professionals, les inversions en infraestructures i equipaments i la dotació extraordinària per la Covid

El sistema sanitari i els nous pressupostos