El so de caminar | Catarsi amb la pluja
Un dia, d’aquells que no hi ha cap mena d’obligació, de manta diuen alguns, mirant per la finestra com cau la pluja de primavera. Una mena de tranquil·litat envaeix la llar, és el dia de no fer res. Llavors, sorgeix un dubte, mirar una sèrie tot el dia o sortir a caminar. La primera opció tots la tenim present, gaudir del repòs mentre l’art cinematogràfic transporta, potser, a transcendir les emocions a través del s’està visualitzant. La segona opció té un gran obstacle, el fet de mullar-se, però, si se supera pot arribar a ser una catarsi, una experiència purificadora d’emocions.
Caminar sota la pluja, si aquesta és fina, és fàcilment suportable i arriba a ser fins i tot agradable. Sentir les gotes com van caient sobre la capelina, millor sense paraigua, ja que el que toca és mullar-se una miqueta. Gota rere gota van sumant-se a terra, per transformar-se en petits regs que busquen el desnivell per formar tolls d’aigua perquè s’hi puguin mullar els peus. El silenci de l’entorn interromput sols per la pluja, la solitud de l’espai fins que trobes un altre que camina, sempre n’hi ha un caminant sota la pluja, i us mireu, amb un somriure d’orella a orella, us saludeu satisfets de l’experiència que viviu.
Tot passa en un instant, no és moment de tenir una llarga conversa. I quan tornes a estar sol, apareix aquell amfibi, que sembla d’un altre món, que no veus mai en un dia assolellat, que sembla que no existeix si la terra no és humida, però quan plou sempre sol aparèixer si estàs a l’aguait. En aquest ínfim instant pot passar igual que mirant una pel·lícula, pot ser una experiència d’emocions, és una catarsi veure en un dia de pluja una salamandra, amb aquelles taques grogues, que ofereixen un rebuig i una atracció alhora. Pot arribar a ser una experiència mística, però només és una evidència científica, com qualsevol ésser necessita l’aigua per completar les seves funcions, per gaudir de la vida.
Ja ho deia Tales de Milet (624 aC), un dels primers filòsofs de la naturalesa que van fer els primers passos a pensar d’una manera científica. Va ser dels pioners a afirmar que l’aigua és el principi de la vida universal. Com a element responsable de l’origen la seva funció és actuar com a conductor de la naturalesa. Si l’aigua és un vehicle que mou les coses que ens envolten, i acceptem que és un element necessari per netejar i alliberar-se d’impureses de l’exterior. Serà també indispensable per a l’interior dels individus.
Als beneficis coneguts de l’aigua i afegim el concepte de la paraula catarsi, que prové del món de les arts, que és l’efecte de les emocions que una obra desperta en l’espectador, on no ha de fer res més que observar. Així, si en l’art l’espectador pot arribar a rebre un efecte purificador, també en la natura l’aigua de la pluja pot arribar a produir un efecte alliberador gràcies al seu contacte.