No serà fins l’any 1417 que l’humanista Poggio descobreixi el manuscrit de Lucreci en un remot monestir de Constança, a Alemanya

Hi ha una edat per llegir i una altra per rellegir. Estic en aquesta segona etapa, la relectura d’un text a vegades et causa decepció i moltes altres satisfacció. Com ha escrit Jaume Cabré, es tracta d’experimentar allò que diu Goethe que quan llegeixes no aprens sinó que et converteixes en algú. És llavors quan comences a sentir la màgia de la literatura. El somni de Lucreci és el títol del llibre de Martí Domínguez (Edicions Proa, 2013, premi Carles Rahola d’assaig). L’autor és doctor en Biologia i professor de Periodisme de la Universitat de València. El seu llibre l’he rellegit del dret i del revés, per arrabassar-li el record, els secrets i els dubtes que la primera lectura em generà. Domínguez ret tribut al poeta Titus Lucretius Caro, que un segle abans de Crist va escriure De rerum natura (Sobre la naturalesa). Segons Domínguez, és un poema enciclopèdic que combina la bellesa de la forma i el contingut científic, que destil·la ateisme, que és precursor de l’evolucionisme i que va ser silenciat per l’Església durant segles. Altres, com el vell amic que creu en Déu, comenten que Lucreci, com Epicur, sí que creia en l’existència dels déus, els seus, i es rebel·la davant les supersticions, perquè els homes les utilitzen quan ignoren les causes; els epicuris, més que ateus eren materialistes. L’any 1928, la Fundació Bernat Metge va dedicar dos volums a l’obra de Lucreci, el Dr. Joaquim Balcells en va fer la revisió i la traducció. Lucreci va escriure al seu amic Memmi dedicant-li un llarg poema de 7.415 versos en hexàmetres. La lectura dels sis llibres és feixuga, per això s’agraeix que Martí Domínguez ens hagi separat el gra de la palla. M’ha impactat el pensament de Lucreci, impressiona, i molt, que un home, cent anys abans de Crist, tingués una ment tan clara i pogués escriure aquestes coses; us deixo una estona amb ell: “Pretendre que és per als homes que els déus han creat el món és pura bogeria... L’home, com la resta d’éssers vius, és fruit de l’atzar... Res no neix del no-res i res no torna al no-res... Tot està constituït per àtoms en un nombre infinit i de manera indestructible, l’àtom, tot i ser tan menut per a ser percebut, no és per això menys real, i cal acceptar la seva existència malgrat ser invisible. Els àtoms deixen espais entre ells, de manera que el buit és la part de l’espai que no està ocupat per aquests. Els àtoms xoquen entre ells i així és crea la natura, gràcies a aquelles alteracions, desviacions i interaccions dels àtoms.” Lucreci exposa la tesi atòmica de Demòcrit i Empèdocles, en què tot està constituït per àtoms, en un nombre infinit i de manera indestructible. El visionari Lucreci ho redueix tot a matèria i buit, parla de la pluralitat de mons de vida extraterrestre: “Cal confessar que hi ha altres parts de l’espai, altres terres que no són la nostra i races d’homes diferents, i d’espècies de feres.” Vaticina una selecció dels més aptes, amb l’extinció de les espècies menys favorables. Realitza una llarga i imaginativa exposició de com l’home va abandonar la selva, com va conquerir el foc, com es va assentar en un territori, domesticat espècies salvatges, conreant cultius. S’atreveix a dir que el cel i la terra han conegut un principi i els espera la ruïna. En el llibre, Martí Domínguez, escriu que amb l’immortal poema la humanitat va començar a abandonar les tenebres convertint-se en un dels primers fars de la humanitat. En altres capítols fa un extens repàs de la història de la llibertat de pensament. Diu que el poema de Lucreci va enlluernar els il·lustrats que el prendrien com a mestre: Buffon, Diderot, Holbach, Galileu, Rarwin i el seu avi Erasmus, i molts d’altres. En canvi –afegeix Domínguez–, per Carl von Linné, el naturista suec que va crear la senzilla nomenclatura binària que designava cada espècie amb el nom del gènere al qual pertany, l’estudi de la naturalesa era una manera d’elevar-se fins a Déu, i la Creació era per davant de tot, i sobretot, un himne al creador. No serà fins l’any 1417 que l’humanista Poggio descobreixi el manuscrit de Lucreci en un remot monestir de Constança, a Alemanya. Podem imaginar –escriu Domínguez– Poggio obrint aquell pergamí polsós en la freda biblioteca del monestir. Sorprès per la troballa ordena copiar-lo i el fa enviar al seu amic i bibliòfil Nicoló Niccoli. A partir de llavors, la seva influència fou tan intensa que va deixar la seva inesborrable petjada en l’art renaixentista. En el primer llibre De rerum natura, Lucreci escriu una oda a Venus: “Mare dels Enéades, goig dels homes i dels déus. Venus nodridora, que sota les esteles errívoles del cel pobles d’éssers el mar portador de naus i la terra fructífera!” Potser per això, Martí Domínguez opina que entre els pintors renaixentistes qui millor va homenatjar Titus Lucretius Caro fou Sandro Botticelli, amb l’espectacular Al·legoria de la primavera que es conserva als Uffizi de Florència. Moltes gràcies, Martí Domínguez, llegint el teu llibre he sentit la màgia de la literatura. Un altre Martí, en Boada, el geògraf escriptor, sempre diu que en el camp de la ciència i del coneixement només creixem a partir de la crítica, aquesta és volguda com a principi intel·lectualment motriu. És així, les lectures, els pensaments, els diàlegs cordials i respectuosos amb persones d’idees contraposades, contrastar opinions i punts de vista, en aquest cas creacionistes o evolucionistes, mai no són un fre, sinó que fan avançar el món; al cap i a la fi somnis són.