Quanta gent coneixeu que, com que no va arribar prou amunt, ho va deixar del tot? Doncs la Kathelyn Ohashi, no

Corre per les xarxes un vídeo d’una gimnasta meravellosa, de nom Kathelyn Ohashi. L’heu vist? Amb una rutina de terra impecable ha aconseguit arrencar un 10 rodó a tots els jutges que mesuraven el seu esforç en una competició universitària amb una coreografia plena de ritme, música, uns exercicis dificilíssims i impecables i el seu perenne somriure. Mireu-lo bé, el vídeo. No les acrobàcies sinó ella, la seva cara. Quina força! Quina energia! Quines ganes! Quina passió! Tant debò jo, en totes les coses de la meva vida –o al menys en les més importants–, transmetés i sentís la passió i la força de la Kathelyn. Li envejo l’elasticitat, la força, la ductilitat i la meravella d’acrobàcies que pot fer, sí, però sobretot li envejo aquesta energia, aquesta disciplina banyada de somriure. He investigat una mica perquè jo soc d’aquelles que quan una cosa els capta l’atenció, insisteixen i mira… he sabut que no és una gimnasta professional –jo, per mi, veig aquest vídeo i el que em sembla increïble és que no ho sigui de professional!– i que, si bé va competir fa anys en el món professional, una lesió a l’espatlla i un trastorn alimentari –tan típic d’aquest món, oi?– la van apartar del somni olímpic. No sembla gaire feliç als vídeos on surt d’aquesta època i de quan competia professionalment. No somriu. I sabent això i llegint les crítiques que alguns gimnastes professionals li fan dient un condescendent: “No n’hi ha per tant.” Jo, què voleu que us digui, encara l’admiro més. I encara admiro més els seus giravolts, és clar, però sobretot, aquesta força, aquesta energia i aquest somriure. Perquè s’han de tenir els ovaris molt ben posats perquè estant apartada del món professional per diferents qüestions, continuïs dedicant esforços i força a una disciplina de la qual et vas quedar a les portes de l’èxit. Quanta gent coneixeu que, com que no va arribar prou amunt, ho va deixar del tot? Doncs ella, no. I crec que és aquesta energia, aquesta força, la que s’ha fet viral. No si la rutina és d’Olimpíades o no. Això és igual. El que sí que és d’Olimpíades és la seva actitud. Bravo! Hi ha una altra cosa meravellosa del vídeo. La resta de gimnastes, fora del terra on ella competeix, celebren, segueixen, animen i repeteixen cada moviment de la Kathelyn. Impregnades de la seva energia i del seu somriure, esdevenen rèpliques d’aquesta força. Potser no cal ser a l’elit de res per triomfar molt. No m’estranya que el vídeo estigui triomfant, que aquesta noia estigui triomfant. No és per la rutina en si, sinó pel somriure.

Quanta gent coneixeu que, com que no va arribar prou amunt, ho va deixar del tot? Doncs la Kathelyn Ohashi, no

El somriure de la Kathelyn