En geopolítica res és definitiu i qualsevol fet afecta a tot, però els Estats Units han tornat a marcar el pas dels esdeveniments en un lideratge que feia temps que no exercien

Quan ja portem més de mig any de govern de Donald Trump al capdavant dels Estats Units, el president ha demostrat un canvi de tendència respecte l’anterior mandat, convertint-se en un actor polític que intervé d’una manera directe en la política internacional o la geopolítica.

Els Estats Units es van involucrar en la tensió entre Israel i Iran, arribant fins i tot a realitzar la que és la primera intervenció militar de Trump com a president dels Estats Units des que va arribar a la Casa Blanca el 2017, un atac aeri important contra diferents instal·lacions d’armament nuclear iranianes i  una decisió que implicava a la primera potència mundial en l’escalada de tensió entre Tel Aviv i Teheran.

La rivalitat entre Iran i Israel no és fruit d’un dia o d’un esdeveniment aïllat, durant tot el conflicte actual dels de Netanyahu amb Gaza, les acusacions de certes interferències d’Iran sobre possibles boicots d’acords que intentava tancar el govern de Tel Aviv o, fins i tot, acusacions d’estar armant a milícies de Hamàs havien estat a l’ordre del dia, fins que tota aquesta tensió provocava un nou front obert, de caràcter militar, de conseqüències encara incertes, amb el programa d’armament nuclear en el punt de mira.

Des que el règim iranià va anunciar el seu programa nuclear Occident ha viscut amb una certa intranquil·litat per l’ús que se’n podia derivar, ja que Iran no estava sota el control nuclear de la resta del món, i un nou actor polític armat amb la bomba més temuda dels nostres temps podia ser altament perillós.

La resposta iraniana va ser molt limitada contra els Estats Units, amb un atac sense causar danys, conscients que es jugaven la credibilitat interna del règim però que calia anar amb molt de compte, ja que un atac directe contra la primera potència mundial podia ser molt perillosa, a part que podria activar el tractat de la OTAN de la defensa col·lectiva.

Trump anunciava un alto al foc entre les dues potències, que inicialment va costar de complir però que en l’actualitat està vigent, reduint la tensió de la zona a simples atacs verbals i demostrant lideratge entre les potències mundials, que ni s’havien pronunciat sobre l’atac dels Estats Units, obligant tant a Iran com a Israel a mantenir una nova actitud i tornava a donar poder a Washington, con a gran actor internacional.

L’aposta sortia bé al president nord-americà, que no va dubtar en obligar a tots els països de la OTAN a destinar el 5% del PIB de cada país a despesa militar, petició que no va ser inicialment acceptada pel president espanyol Pedro Sánchez, que va veure com finalment havia de claudicar a les pressions, davant una certa sensació d’aïllament internacional en el que la diplomàcia representa, en una trobada de la OTAN monopolitzada per Trump i sense fissures.

Sense entrar en les consideracions, les negociacions liderades pel secretari d’estat nord-americà Marco Rubio i les intervencions de Trump havien sortit el seu efecte i, amb una certa demostració de lideratge, veien com la OTAN s’alineava als seus postulats, així com la major part d’actors internacionals, tot per entrar en una nova etapa de política exterior.

De res va servir que Teheran mirés cap a Moscou, el seu aliat històric, a qui ha estat ajudant en el seu conflicte a Ucraïna, en busca d’una ajuda que no va arribar, ja que el moviment de Trump havia fet moure tot el tauler, amb una Unió Europea descol·locada, que havia de veure com el president nord-americà encara tenia males paraules cap als seus aliats històrics, però no cap al seu nou soci preferent, el Regne Unit.

En geopolítica res és definitiu i qualsevol fet afecta a tot, però els Estats Units han tornat a marcar el pas dels esdeveniments en un lideratge que feia temps que no exercien. Els propers passos de cada potència marcaran el present i també el futur, i ens agradi o no, també el nostre.