La realitat és subjectiva, però el que més se li assembla segurament deu ser un entremig

En una classe de Periodisme, a la universitat, ens van convidar a jugar al joc del telèfon. El missatge era que un cotxe vermell i un de blanc havien xocat i que, com a conseqüència, un dels dos conductors havia acabat a l’hospital. A partir d’aquí, el professor ens va assortir amb tot luxe de detalls: el tipus d’accident, els motius, d’on venien i on anaven els vehicles… I un alumne, després que la informació passés d’orella a orella, va haver de redactar la notícia. Objectivament, va ser un desastre. La idea general –xoc entre dos cotxes– es va mantenir, però els detalls no quadraven per enlloc. La baralla d’aquesta setmana al carrer Manlleu encaixaria al mateix esquema. Hi ha uns fets objectius, algú els grava amb el mòbil i corren a través de les xarxes socials. Exploten com la pólvora. Aleshores, sigui amb més o menys intenció, les versions es comencen a escriure i a reescriure. Se’n fan de noves. Es mobilitza qui vol difondre discursos simplistes i d’alarma, i també qui, per evitar-ho, treu ferro al que ha passat. La veritat és que la realitat és subjectiva, però que el que més se li assembla segurament deu ser un entremig. En aquest cas, una baralla al centre de Vic d’una magnitud fora de l’habitual, però també en una zona que ha deixat de ser l’oasi de pau social de temps enrere, perquè veïns i veïnes es queixen de petits robatoris, incivisme, insults i intents d’entrar a les cases. Voler veure només una part de la història i negar l’altra, sigui en un o altre sentit, no pot ser la solució, perquè les imatges com a mínim fan pensar. Demostren que a vegades calen mesures ràpides i reactives, però també a llarg termini: en habitatge, formació, inserció laboral i intangibles com la gestió de les perspectives de futur. Mentrestant, com que la pluja més profitosa pel sembrat és la fina, la que cala a poc a poc, no s’hi val a magnificar els discursos catastrofistes ni a fer-se l’orni davant les preocupacions de qui viu i treballa a Vic. Amb el joc del telèfon, a classe, nosaltres vam aprendre la lliçó. La que s’haurien d’aplicar molts mitjans ara mateix és no continuar amb la cadena i, en comptes de jugar-hi, despenjar el telèfon per ponderar des de tants prismes com sigui possible el que passa realment als carrers.

La realitat és subjectiva, però el que més se li assembla segurament deu ser un entremig

El telèfon