Fer-se gran no és fer-se vell, però és fer-se gran i cal abraçar aquest canvi des de l’alegria

Hi ha un temps per a cada cosa / il·lustració: Creátion Publivox (1935) / Zenith Genève Últimament penso que hi ha un temps per a cada cosa. Una finestra d’oportunitat que té un marc clar en què pots fer una activitat. Sí. Defenso també que l’edat només és un número i que cadascú ha de perseguir, aconseguir, lluitar i buscar el que vulgui quan li doni la gana, però potser és perquè jo ja en vaig tenint una, d’edat, i les coses que puc fer crec que són menys que dono voltes a aquesta idea del temps ideal per a les coses. Estic fent els darrers exàmens del grau de Psicologia. Per què? Perquè vull, suposo. I dic “suposo” perquè, sincerament, aquest patir d’aquests dies us prometo que no el volia per a res. El cas és que fa molts, molts anys, quan era el meu temps d’estudiar, vaig estudiar molt. M’encantava. M’anava bé. Era fàcil. El meu cervell, com una espongeta nova i amable, retenia tot el coneixement i els resultats eren bons. Quan vaig considerar que ja havia estudiat prou dels temes que més m’agradaven vaig decidir, amb una amiga, que faríem Psicologia totes dues, tranquil·lament. Ella ho va aconseguir en un temps adequat. A mi la vida em va portar, primer, un fill i, després, una altra; a continuació, feines que em retenien molt de temps i, tot seguit, un pla europeu educatiu anomenat Bologna que em va robar uns quants crèdits i em va desanimar. Ho vaig deixar inacabat. Em fan ràbia les coses inacabades però no donava per a més. Fa uns anys –no gaires–, parlant de coses inacabades, l’Edu em va animar a fer-ho, a acabar-ho, a aconseguir-ho. I ho he fet. Ara ja sé que sí, que veig la línia de meta, però no us podeu imaginar com m’ha costat. Ara l’espongeta del meu cervell no és nova ni amable. És la meva, sí, i m’hi sento comodíssima, però li costa, això d’estudiar. Amb l’edat, veure venir la gent i els problemes m’és més fàcil, però estudiar em costa més. Entenc millor les persones i les circumstàncies i sé què és el millor de cadascú i com donar-los ales. Hi entenc més de teatre, d’art, de llibres i estimo millor i m’estimo millor, però no se m’acudiria ser mare ara, ni pujar un cim alt, ni vestir amb ratlles de colors ni començar un altre grau. Hi ha un temps per a cada cosa. El cos ho sap. No us vull dir que un s’hagi de deixar portar pel riu de la vida sense oposar cap resistència, però sí que crec, fermament, que ha de ser conscient d’on és, de qui és, del que li passa. Fer-se gran no és fer-se vell, però és fer-se gran i cal abraçar aquest canvi des de l’alegria. La meva esponja agrairà deixar de pensar en teràpies inhibidores de conducta i en els fàrmacs adequats per a cada simptomatologia, però no s’aturarà. Ja penso en les pràctiques, en el treball final de grau i en si podré ajudar algú més endavant amb algun taller o seminari o jo que sé. I sempre tindré ganes d’aprendre –ho sé o ho espero de tot cor– però he d’acceptar que em costarà més, que no tinc el mateix repertori que tenia amb 25. Em vaig prometre que quan el meu fill entrés a la universitat jo en sortiria. Ho compliré. I ja em sembla bé, perquè és seu el temps d’aquest repte. Perquè sí: hi ha un temps per a les coses, una finestra. I aprendre a tancar-les i buscar-ne de noves també està bé.

Fer-se gran no és fer-se vell, però és fer-se gran i cal abraçar aquest canvi des de l’alegria

El temps de les coses