Les xarxes, des d’un punt de vista informatiu, són una mena de bufet lliure on un pot organitzar-se el menú al seu gust, però amb risc d’empatx si peca de golafre. Per pair, el periodisme és l’Almax

Que l’exposició dels 40 anys del concurs de cartells d’EL 9 NOU, després de viatjar durant mesos per municipis d’Osona i el Ripollès, acabés la seva ruta divendres a Manlleu i ho fes, precisament, al Museu del Ter és una casualitat. Però amaga un missatge: el Museu del Ter, ubicat a l’antiga fàbrica tèxtil de can Sanglas, més que un edifici és un agent de dinamització que sintetitza la història de Manlleu i explica en part com és la ciutat d’avui, una terra de pas que acumulant sediments ha construït una societat diversa com diversa és, d’estils i de missatges, l’exposició retrospectiva dels cartells.

Una exposició per mirar pel retrovisor perquè, com diu l’escriptor Jordi Puntí parlant d’Els castellans, el passat sovint serveix d’assaig general del present. Per això no és estrany que a Manlleu ahir hi convisquessin una activa penya taurina i una dinàmica associcació animalista o que avui la penya flamenca exhibeixi potencial i l’agrupació sardanista mostri múscul. Semblen contradiccions, però no ho són; reflecteixen una societat diversa també en l’esfera política: a Manlleu hi ha hagut alcaldes de CDC, del PSC, d’UDC i d’ERC; ICV ha format part del govern i el PP ha estat a l’Ajuntament. Aquesta disgressió, buscada, serveix per subratllar una heterogeneïtat –social i política– que encaixa amb el contingut de l’exposició d’un concurs de cartells en què els premiats, des de la primera edició amb l’obra de Jordi Cano fins a la darrera amb el treball de Joel Tió, han estat, també, la portada del número extra de Nadal d’EL 9 NOU. Anton Granero, que ha format part del jurat del concurs des de l’any 1987, a la inauguració que se’n va fer a Vic al gener ja va fer notar que els missatges de les portades reflecteixen la vida i els neguits de la societat: les guerres, el canvi de la pesseta a l’euro, el procés independentista o la pandèmia. Per això mirar-se l’exposició, acompanyada d’una selecció fotogràfica de Jordi Puig, també és una manera de llegir l’actualitat. I l’actualitat, precisament, és la munició dels mitjans d’EL 9 NOU, un grup amb més de quatre dècades d’història durant els quals als dos periòdics en paper, el d’Osona-Ripollès i el del Vallès Oriental amb les seves respectives edicions digitals d’EL9NOU.CAT, també s’hi han sumat EL 9 TV i EL 9 FM.

Per això, el vincle entre la història que descriuen els cartells exposats i l’actualitat que plasmen els mitjans d’EL 9 NOU fa que la mostra sigui l’excusa per parlar de periodisme. Aquest és un debat pertinent precisament ara, quan existeix una crisi del model de negoci de les empreses periodístiques, però no del periodisme, més necessari que mai com a eina per destriar el gra de la palla, prioritzar la importància a la urgència i donar valor a fets i gent que tindrien molts números de quedar sepultats sota la immediatesa de les xarxes socials. Les xarxes, des d’un punt de vista informatiu, són una mena de bufet lliure on un pot organitzar-se el menú al seu gust, però amb risc d’empatx si peca de golafre. Per pair, el periodisme és l’Almax.

I, ara, és hora de reivindicar-lo perquè, com diu Albert Saez a El periodisme després de Twitter, potser sí que els periodistes hem perdut la bandera de les alertes –amb un tuit des d’un mòbil tothom pot donar una notícia–, però podem conservar la de la narració. Parlar del per què més que del què. L’ofici va més de preguntar que d’explicar i, sovint, un aprèn dels que no saben que ensenyen, perquè els mestres no són els que declamen des d’una tarima, sinó els que donen exemple de rigor cada dia. Per això la redacció d’EL 9 NOU és com una Thermomix, on es cou un producte informatiu local amb la participació de perfils varis, amb mirades diverses i interessos dispars. I, com preguntava al col·loqui l’alcalde de Manlleu, Àlex Garrido, el periodisme local té sentit en un món global? Doncs el té tot. Primer, perquè un mitjà de comunicació no és només una finestra des d’on mirar-se el món, sinó també un mirall on veure’s’hi reflectit, però, després, perquè el fet que la proximitat sovint converteixi els lectors en protagonistes de les notícies obliga a una major precisió a l’hora d’explicar històries que, si són bones, encara que tinguin un ancoratge local tenen interès universal. Per aquest motiu, sempre que divaguem sobre el futur del periodisme el subsconscient em remet a una pintada anònima que deia: “El futur està escrit, però jo tinc Tipp-Ex’. Sí: tenim Tipp-Ex; tenim futur.