Abans de construir una nova línia, primer caldria resoldre els greus problemes que té el sistema ferroviari actual de Catalunya

Finalment, el president Salvador Illa ha anunciat un acord del seu govern amb Esquerra Republicana per tirar endavant els pressupostos de la Generalitat per aquest 2026, posant fi, si s’acaben aprovant, a tres anys sense els comptes aprovats.

El líder d’ERC Oriol Junqueras ha explicat una sèrie de compromisos que ha aconseguit al PSC d’Illa a canvi dels pressupostos, uns suposats acords que s’han venut ja com un gran triomf, i on destaca el projecte del “tren orbital”, una nova línia ferroviària que unirà diferents poblacions al voltant de Barcelona però sense haver de passar per la capital.

Tot i no considerar-me molt veterà per una qüestió d’edat, des que tinc ús de raó recordo moltes propostes amb el PSC i el PSOE que podrien haver convertit Catalunya en qualsevol sèrie futurista de Netflix, propostes que passaven des d’un aeroport del Prat convertit en hub internacional amb una nova terminal; un estat federal, un corredor mediterrani, un finançament bilateral, pluges de milions, un estatut íntegre, o fins i tot un servei de Rodalies que hauria de semblar el tren bala japonès, però oh espòiler, cap d’aquestes s’ha complert.

El temps dirà si aquesta última nova onada de promeses entre PSC i ERC es compleix o no tot i que el temps els juga a favor, ja que la proposta estrella del tren orbital, que suposaria una inversió per part de la Moncloa de 5.200 milions d’euros, no començaria fins al 2034 i no estaria acabat fins al 2041, el que també dona un cert marge a l’oblit per una proposta que s’ha rescatat del govern tripartit del 2004 i que, a banda de si es farà, cal garantir que mai pugui ser gestionada per Renfe per acabar com Rodalies i sigui una línia més dels FGC.

Deixant de banda que pot ser una bona proposta sempre que s’acabi complint i compti amb el consens del territori, la confiança de la ciutadania cap a propostes eternes que mai acaben veient la llum provoquen una forta desafecció política i una manca de confiança important en les institucions i els partits, per no saber mai si realment cal creure que veurem Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès, Martorell, Terrassa, Sabadell, Granollers i Mataró unides amb una nova línia ferroviària.

Segurament costa avui plantejar aquest tren orbital veient el vergonyós estat de Rodalies i la por que pugui acabar igual, ja que abans de construir una nova línia que pot ser interessant i beneficiosa, primer caldria resoldre els greus problemes que el sistema ferroviari actual de Catalunya té, sense que tampoc s’estigui posant cap mena de remei o solució, tant des del govern de la Generalitat com el govern de l’estat, més enllà de la retòrica política i els lamentables tweets del ministre Puente, que encara acusa empreses catalanes si falten trens nous.

Pot costar d’entendre també que en un moment de tanta fragilitat per part del PSC i el PSOE no s’hagi estat més ambiciós per aconseguir acords amb clau de país més importants, forçant traspassos claus pel futur de Catalunya, com el traspàs de la gestió de l’aeroport, blindar el català o resoldre els greus problemes de Rodalies, més encara quan cap dels dos governs es pot permetre un avançament electoral.

Possiblement, el motiu de per què ERC ha arribat a aquest acord és perquè tampoc des de les files republicanes siguin massa partidaris d’anar a eleccions ara mateix, vivint un moment complex i amb manca d’un líder clar a qui presentar, per la qual cosa els dos partits podrien haver optat per la solució fàcil i menys complicada d’arribar a un acord per sortir del pas i poder exhibir alguns acords que puguin qualificar de beneficiosos pel país.

Així i tot, el temps ens ensenya que els bons acords per Catalunya són aquells que resulten altament complicats, i que arriben en moments de forta debilitat, com seria l’actual amb un PSOE en caiguda lliure en totes les eleccions que s’enfronta, i per això era un gran moment per posar sobre la taula els grans temes de país com el català, Rodalies, aeroport o, fins i tot, el pacte fiscal, que s’haurien pogut veure obligats a acceptar per mantenir la Moncloa i Generalitat i que eren més claus que el tren orbital.

Quedi clar que aquesta nova línia ferroviària pot ser interessant, principalment per allunyar Catalunya d’un sistema massa centralista amb Barcelona, que tant es critica el govern central i que, fins i tot, caldria incrementar amb altres línies interessants com un eix Lleida – Girona, però sense oblidar altres grans temes que, possiblement de forma volguda, han deixat guardats en un calaix.

Perquè en el fons, és més senzill vendre un acord de mínims amb un nou projecte cridaner i mediàtic que afrontar temes importants i incòmodes en clau de país, o també, la situació actual amb la vaga de mestres o la imputació de l’expresident Zapatero, i per això avui l’únic que tindrem és una nova promesa del PSOE que caldrà veure com acaba i exigir-la.