Josep Pla: “No és un valencià estricte, ni un català de València, ni un valencià catalanitzat. Fuster és un element normal de la totalitat de la nostra àrea lingüística”

L’autocar de Barcelona a València ja havia entrat en terres de Castelló de la Plana a principis d’un mes d’octubre, amb temperatures tardorals moderades. Una colla heterogènia anàvem a València de visita cultural en un moment de tenses relacions catalano-valencianes, a finals del segle XX. Podrem parlar català amb normalitat sense cap agressió? Realment érem uns exagerats però l’ambient en alguns llocs de la ciutat es va tensar fins a fer-nos demanar les coses canviant de llengua. El conductor de l’autocar va connectar una emissora amb música tradicional valenciana i uns elogis continguts parlant de Joan de la Cruz Fuster i dient que havia nascut a Sueca el 1922, i que morí també a Sueca el 1992, a l’edat de 69 anys, gairebé 70. Ens allotjàrem a prop de la plaça de la Mare de Déu dels Desemparats, de la magnífica catedral i del campanar El Miquelet, que recorda el de la Seu Vella de Lleida. L’endemà assistírem a la Universitat de València a un col·loqui sobre la vida i l’obra de Joan Fuster, envoltats d’un ambient entusiasta i molt acollidor. Aquest any 2022 es commemoren 100 anys del seu naixement, i és bo recordar-ho i fer memòria d’un home que sense la seva autoritat i eloqüència, ho dic potser arriscadament, el concepte d’unitat territorial de la llengua i cultura catalana s’hauria esvaït inexorablement. Un veritable intel·lectual de pedra picada que tingué una joventut difícil enmig de la guerra civil, amb totes les imposicions mentals que van patir la majoria de nois enquadrats en moviments de disciplina falangista i que prohibia parlar en valencià. A casa, i a vegades dissimulant, es parlava la llengua materna fent servir obligatòriament el castellà en les comunicacions oficials, socials, a l’educació i fins i tot al tren. Li quedava el refugi familiar de procedència pagesa i sobretot el pare, un convençut dirigent local del partit carlista, tolerat però obedient al règim únic. En Joan s’anà integrant en la dinàmica nacionalcatòlica i conservadora de la ciutat de Sueca i així es feu gran com qualsevol noi de la postguerra: “Vaig créixer intel·lectualment en la ignorància total i en la intoxicació doctrinària de la dictadura”. Acabada la formació bàsica enriquida en la participació en actes tradicionals i festius, l’any 1943 es matricula a la Universitat de València per estudiar Dret. Un bon alumne de pensament lliure i dotat per a l’escriptura que al curs següent ja publicà al diari Las Provincias el primer article: “Vint-i-cinc anys de poesia valenciana”. Les llargues converses en cafeteries i bars amb la colla d’amics a la capital i també a Sueca el portaren a la tertúlia del Grup Torre, on trobà un ambient literari proper al catalanisme moderat. A més de debats oberts, l’Editorial Torre s’interessaria aviat pel que escrivia, allunyat cada vegada més del pensament regionalista. Uns escrits que anaven perfilant les seves inquietuds i l’ardor juvenil que fugia, com del foc, de la censura imperant. El jove llicenciat en Dret el 1947 exerceix un temps a Sueca i sense deixar d’enviar articles al diari Levante, a La Vanguardia, al Correo Catalán i a la revista Destino. També escriu poesia aplegada anys més tard en el recull Set llibres de versos, poemes que reflectien les preocupacions existencials de l’escriptor, fins a l’aparició del poeta Vicent Andrés Estellés. El 1954 l’editorial mallorquina de Francesc de Borja Moll li edita l’assaig d’estètica El descrèdit de la realitat, i el 1955 l’Editorial Selecta de Barcelona publica Antologia de la poesia valenciana, on per primer cop surt imprès el nom de Països Catalans. El 1960 col·labora en l’homenatge a Jaume Vicens Vives amb un article publicat a la revista Serra d’Or reclamant la catalanitat cultural dels valencians i provocant actituds airades de la dreta i d’alguns intel·lectuals d’esquerra. L’abadia de Montserrat mai li va negar la paraula. En l’obra més madura Fuster parla obertament de la realitat valenciana proposant un programa de reinterpretació, sense vel, de la identitat. Denuncia el fracàs d’un poble sempre a mitges, dividit i ferit, aprofundint aquests conceptes en el llibre Nosaltres, els valencians. Estudiosos de Fuster afirmen: “Hi haurà un abans i un després d’aquesta obra en referència a la cultura i la consciència nacional del País Valencià”. Milers de pàgines escrites en prosa dins la tradició de l’humanisme clàssic, dels moralistes i reformadors francesos, crític, escèptic, independent, amb un humor atrevit i corrosiu, va ser el punt de mira de les forces extremes anticatalanes. Va patir un assetjament continuat i la col·locació de dos artefactes explosius a casa seva i un cop mort encara li profanaren el nínxol. Com digué Josep Pla: “No és un valencià estricte, ni un català de València, ni un valencià catalanitzat. Fuster és un element normal de la totalitat de la nostra àrea lingüística”.

Josep Pla: “No és un valencià estricte, ni un català de València, ni un valencià catalanitzat. Fuster és un element normal de la totalitat de la nostra àrea lingüística”

El valencià Joan Fuster Ortells