Quan algú ha estat decennis a la sala de màquines d’un ajuntament, és desolador comprovar les immenses xifres que suposa la reparació dels danys causats

Per raons d’actualitat, torno a parlar d’un tema que m’ha preocupat des de sempre, però molt especialment en els anys d’alcalde. El vandalisme, en les seves diverses variants, és un dels elements més nefastos per a la vida dels ciutadans, visquin on visquin, els afectin més o menys directament. Al final, en sortim perjudicats tots. Per a alguns és considerat simple gamberrisme, maneres d’expressar descontentament o simple esbarjo personal, però no. Quan els seus efectes condicionen la vida dels altres, es converteix en pertorbador de la vida quotidiana. I tant és que afecti el mobiliari urbà, com parets i murs de qualsevol jardí, edifici públic o privat, vehicles urbans o interurbans, o tanques de seguretat. Al final, tots els qui ens movem en vehicle privat o públic tenim dret a fer-ho en les degudes condicions. I tots els qui estimem la natura o l’urbanisme, en general, ens produeix un greu impacte negatiu veure’l fet malbé. I no només hem de considerar que perjudiqui el funcionament, sinó també que espatlli l’estètica de l’espai o de l’estri en concret, sigui una paperera, un contenidor o un gronxador. Pel cas, és igual. I quan algú ha estat decennis a la sala de màquines d’un ajuntament, és desolador comprovar les immenses xifres que suposa la reparació dels danys causats. En el meu cas, en un poble petit, és menys freqüent, però encara indigna més, perquè sembla més impensable que algú s’atreveixi a fer-ho. Només triades a l’atzar, tres informacions sobre el cost en tres ciutats de diferents dimensions: Vic informa que l’any passat el cost de netejar els grafits li va suposar 10.000 euros. Parlem de pintades i grafits, no de destrosses en mobiliari urbà ni altres desperfectes. Per aquest mateix motiu, a Terrassa li suposa 100.000 euros/any. I si anem a Barcelona capital, el cost puja a la xifra de 10.800 euros al dia. Sí, sí, heu llegit bé, cada dia Barcelona ha de destinar 10.800 euros només per a l’apartat de pintades i grafits. Si suméssim els costos a tot Catalunya, veuríem un munt de milions llençats per netejar espais destinats a la ciutadania o per moure’s per la ciutat o ciutats veïnes. A tot plegat hi hauríem de sumar les destrosses per mal ús o per afany pur i simple de destrossar per destrossar. Els milions anteriors serien multiplicats per dos o per tres en el conjunt del país. I el problema és que el fenomen no s’atura. Al contrari, en molts indrets s’incrementa en una mena de pensament “del que és de tots no és de ningú” i per tant en podem fer el que vulguem. És evident que aquesta deriva s’ha d’aturar i cal fer-ho amb la participació de tots els estaments, però molt especialment de cadascun de nosaltres. Si no ens convertim tot i totes en vigilants i protectors dels béns comuns no ens en sortirem. Quan vaig a Suïssa, la meva segona pàtria, gaudeixo de la netedat, sí, però sobretot d’aquest respecte i protecció per tot el que és públic, derivat del concepte “del que és de tots, és nostre, i ho hem de protegir”. Qualsevol mal comportament serà immediatament criticat i denunciat i si cal s’intervindrà directament per evitar-ho. Doncs bé, toca anar per aquest camí. Personalment ho he fet i ho faig allà on vaig. Tancar una aixeta deixada oberta. Recollir alguna llauna. Retreure-li a qui la vulgui llençar. Demanar portar el gos lligat, recollir la caca o posar bé una tanca tirada al terra... són aspectes que tots podem dur a terme. I si ens posem d’acord uns quants milers, escampats pels quatre punts cardinals, aconseguirem, juntament amb una millor educació i alhora més dures sancions, tenir un país molt millor del que tenim.

Quan algú ha estat decennis a la sala de màquines d’un ajuntament, és desolador comprovar les immenses xifres que suposa la reparació dels danys causats

El vandalisme i els seus efectes