Un diumenge em vares seguir quan vaig aixecar-me a pagar. Se'm vares acostar i en veu baixa, a cau d'orella, em revelares el secret, el remei gràcies al qual estaves tan eixerit als 95 anys

Ah, sí, el foc a terra, les costelles i el vell Patllari..., on ets, Patllari? Cada diumenge, ben puntual, a les 4 de la tarda, entraves a Can Gusi; amb un bastó molt primet a la mà que no et privava pas de caminar lleuger; feies una ullada al bar, voltaves la barra i repassaves les taules; tu eres l’amo, i si en Josep i la Maria es guanyaven la vida podries continuar cobrant el lloguer que et servia de mesada. “Asseu-te una estona, Patllari”, et pregava jo. I com que no tenies cap pressa ens acompanyaves a la sobretaula; un bon motiu per fer-te servir un Pitel-Lo Brut Nature que assabories a poc a poc, a xarrupades. “Què nois, encara teniu delit; on l’heu donada avui?”, ens demanaves. I jo, pensant en això del delit, et preguntava: “Caram, Patllari, que em veus molt gran?, només en tinc 60”. Tu m’aguaitaves i sentenciaves: “Te’n queden 10”. I jo, tot remenant la terrina de iogurt, volia que m’aclarissis si eren 10 anys de vida o de muntanya. Tu em miraves, feies un xarrup del teu Pitel-Lo, i somreies per sota el nas. El 2007 l’avi Patllari en tenia 95. Havia nascut el 1912, a Can Maiol, ben a prop de Ribes i del restaurant. Mai no s’havia mogut gaire. El 36, quan va esclatar la confrontació, es va dir que en una guerra no es guanyava mai res, i va fugir a França. No va pas anar gaire lluny, s’instal·là a Cal Cavaller d’Enveig, un casalot que, segons ell ens deia, tenia 365 finestres, una per a cada dia de l’any! “No vull ben res”, li va dir a l’amo del Cavaller, “només pretenc salvar la pell”; i el van llogar com a segador. El vell ens explicava que el mas, com tot el poble d’Enveig, era una balconada de la Cerdanya; a sota, en un quintà, anava fent la garba i sovint sentia el tirrit de quan s’aixecava una guatlla. L’avi Patllari no hi anà sol, a França, hi va anar amb un noi de Ventolà que cuidava un ramat; com que fugiren de nit, el pastor li havia dit que per trobar-se deixaria un llençol blanc penjat al balcó de casa seva. El pastor, pobre, no va tenir tanta sort, va tornar a Ventolà per recollir una saca de roba que s’hi havia deixat. El van detenir. “Pots escollir”, li van dir: “un camp de concentració a França o el front d’Espanya”. Com que el pastor era aucell de bosc va triar el front i el van ferir de gravetat. Tot acabant-se la copeta de Pitel-Lo, l’avi Patllari ens explicava que feia molts anys un seu company havia guanyat una carrera al Taga, havia pujat i baixat en una hora i 37 minuts; li van donar com a premi un parell de pollastres vius. I moltes coses més ens contava. Quan hi penso, passa que voldria atrapar totes les paraules del vell; però és massa tard. Un diumenge em vares seguir quan vaig aixecar-me per anar a pagar. Te’n recordes, Patllari? Jo vaig pensar que em volies demanar alguna cosa, potser una consulta mèdica. Se’m vares acostar i en veu baixa, a cau d’orella, em revelares el secret, el remei gràcies al qual estaves tan eixerit als 95 anys; em digueres que jo, com a metge, ho havia de saber... Resulta que des de feia més de 20 anys, per esmorzar, el vell Patllari es prenia un got amb el seu pixum; això sí, em va recalcar, ha de ser del dia abans, ben reposat, sense escuma ni fortor! Em va explicar que dos companys seguien el tractament i ja passaven dels noranta. “No fotis, Patllari”, li vaig dir, “el barregeu amb aigua?”. “No, no”, em va respondre, “així no val, ha de ser ben natural, tal com surt”. Aquell dia vaig quedar-me neguitós. Vaig pensar que no en tenia prou amb els 10 anys de vida que en Patllari m’havia pronosticat. En volia més, però alhora aquesta beguda matinal se’m faria molt carregosa. A mi m’agraden molt les olives, podria sucar-hi unes banderilles, vaig pensar... Però res, mai no en vaig ser capaç, no soc prou valent! Però t’agraeixo el consell, Patllari, faltaria més, tu vas fer-ne molts, i jo no crec que en visqui tants. PD: L’avi Patllari, l’home savi, va morir als 99 anys, molt a punt de fer-ne 100, sense fer llit, al Casal de Ribes, amb la baralla de cartes a la mà, jugant a la botifarra. De tant en tant em deu vigilar, traient el cap per una de les finestres del Cavaller... per saber si jo, el metge, he fet meu el seu remei i el recomano als pacients.

Un diumenge em vares seguir quan vaig aixecar-me a pagar. Se'm vares acostar i en veu baixa, a cau d'orella, em revelares el secret, el remei gràcies al qual estaves tan eixerit als 95 anys

El vell Patllari